LPC3

Com els passa a molts melòmans porucs, aquest narrador de sons acostuma a témer les propostes semiescenificades. Admirem la innovació teatral -car som progres per natura, vestim amb sabatetes de coloraines i som la mar de cool-  però ja tenim l'ànima musical prou afaitada com per saber de quina manera acaben les propostes que aprofiten el sempitern baroque business per acabar fent mala música i teatre de tercera. No és el cas d'aquesta magnífica The Fairy Queen, producció teatralitzada de concert de la gran meravella sonora purcelliana amb la garantia de qualitat del New London Consort. Al final, la temença va convertir-se en plaer. Quan la por és així canviada, com passa amb l'amor i diu el llibret, so pleasing the pain!

Després d'una investigació com déu mana, Philip Pickett -el seu director titular i ànima fundadora- ha remodelat la peça alliberant-la de concomitàncies amb el text shakespearià del Midsummer, construint un argument nou sense apel·lació a les fades. L'ha centrat en un joc de masques arcàdic on el tema rector és la simplicitat de la natura i de l'amor. Hi col·labora escènicament Mauricio García Lozano (amb qui Pickett signà un Don Giovanni antològic a l'Òpera de Mèxic), que situa els personatges arquetípics en una sala d'espera anònima que podria ser un no-lloc ubicat a qualsevol país del món. Els personatges juguen, simplement, a cercar la pau en companyonia. Així de simple i ensems difícil d'aconseguir.

L'experiment, cal dir-ho, funciona. El Palau de la Música és i serà l'indret menys adequat per fer-hi aquestes propostes (nosaltres sentíem ben plena l'orquestra, però no sabem què n'opinen, d'això, els militants del segon pis...). Però la intimitat teatral es va assolir, mercès a la fantàstica il·luminació d'Ace McCarron i uns intèrprets cantants amb l'únic desig de fer bona música. Hi va haver instants meravellosos a escena, com ara l'entrada de la Nit amb Mystery i Secresie, fatalment escapçada pel so d'un imbècil supí amb telèfon mòbil incorporat (no va ser l'únic soroll del dia: al Palau o a algun edifici del costat se li va disparar una alarma meravellosament aguda que va portar de corcoll, durant vint segons eterns al tenor solista). Vergonya de país...

Pel que fa al so, és difícil esmenar un director que va filar la partitura amb molta trempera i ànim. El llepafils de torn pot esmenar alguna badada a les trompetes i lleugers defectes d'afinació, però enguany és difícil trobar una formació amb un vent fusta tan ben temperat i amb un clavecinista més capaç que Julian Perkins. És difícil triar entre aquestes fantàstiques veus amb una dicció preclara (per fi sentim cantants barrocs impostar com déu mana, i deixar-se de verduretes i filats...): Ed Lyon va meravellar el públic amb la maratoniana ària del Gandul. Joane Lunn ha nascut per cantar aquest repertori que omple de llum. No obstant això, es pot cantar l'ària de l'Aflicció amb menys histrionisme (alguna vocal s'exagerava en l'obertura i resultava un pèl cursi). Michael George va brodar un Sacerdot fet als límits dels seus recursos vocals, amb un final d'antologia. Un cast meravellós, en definitiva.

A aquesta Fairy poden esmenar-se-li ben poques coses (caldria potser repensar els números d'acrobàcies, bastant avorrits i innecessaris, i plantejar un espectacle potser més reduït però que no estigui dividit en dues parts). Per la resta, estem davant d'un dels èxits indiscutibles d'aquesta temporada a Palau 100, i d'un redescobriment d'aquesta magnífica peça en mans de veritables músics.

Fotografies d'Antoni Bofill