LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Somiar a mitges
Bernat Dedéu 15-03-2011
Philharmonia de Praga
Palau de la Música, 14 de febrer de 2011
Temporada Ibercàmera
Mendelssohn es presta perfectament a sopars d'una sola música, festeig d'amants monògams. La Philharmonia de Praga, orquestra fundada l'any 1994 i plena de rostres joves, va escalfar la marató del compositor amb l'obertura Les Hèbrides, op. 26. La peça, no cal dir-ho, s'ordeix lluny de la trama operística, i s'insereix en el camí de la música programàtica. Ens agrada que les orquestres tinguin rigor històric, sense fanfarronejar-ne: l'obra va estrenar-se el 1832, en un programa que incloïa l'Obertura al Somni d'una nit d'estiu, que escoltaríem en pocs minuts. Les Hèbrides, dissortadament, no va passar de mer tràmit: la cascada inicial en si menor hauria d'haver-nos traslladat a un paisatge solitari i ombrívol, però va ser tocada amb rutina i el resultat de tot plegat va acabar en pur deixondiment musical.
La dinàmica es va repetir amb el Concert per a piano i orquestra núm. 2, en re menor. El mestre Kaspar Zehnder no va ajudar gaire al seu solista Benjamin Hochman, conduint un Allegro apassionato amb uns tempi que no eren gens allegro i un accent a la corda que no era gaire apassionato. El desplegament inicial, l'acord descendent en re menor, marca el clima de la peça: si el dispares amb rutina, vas llest. Hochman té un bon so, com va demostrar al melós Adagio. Però no hi ha res pitjor que un Mendelssohn de sopar de compromís. El compositor hamburguès és com una taula senzilla i ben parada, sense pretensions, que alegra l'ànima més empedrada; però cal posar-hi bons comensals i bona conversa. Vàrem notar un pèl més de trempera als tutti del Finale, però a aquelles hores ja badallàvem.
Tanmateix, el plat fort de la nit era El somni d'una nit d'estiu, en una versió semiescenificada que pretenia convertir l'esquerra de l'escenari del Palau en un plató de ràdio americà dels anys 30. De fet, la teatralitat havia començat a la primera part del concert, on el narrador David Selvas ens havia presentat el programa del concert. Tot i la bona intenció en la direcció escènica de Jordi Gastó, l'invent no va acabar de funcionar, i a voltes semblava risible. Valorem l'encert de l'equip d'Ibercàmera en incorporar a dues cantants de casa, Elena Copons i Clàudia Schneider, que van complir a la perfecció amb la partitura. Però el Somni requereix una màgia que no es podia veure a l'escenari: sabíem que érem al Palau, hi havia massa distància... David Selvas va coordinar molt bé les entrades en les seves intervencions, i veure'l sempre és un plaer pels sentits, si oblidem una dicció del català encara millorable. Però el conjunt, insistim, no ens arribava al cor, tot i la millora notable de la Philharmonia en una obra molt més difícil del que sembla a primer cop de timpà. Comptat i debatut, un sopar amb bons ingredients: però sense postres...
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
