LPC3

Una copa més de vi sobre la taula, confosa entre les birres i algun cubata. Estarrufat a la seva cadira, el David es lia un altre peta i m’explica sense parar les anècdotes més surrealistes de l’enregistrament de Concondumio, el seu primer disc. Amb prou feines el sento. Per damunt del seu discurs inintel·ligible La Contra del Bando fa ballar un públic embogit. Juguen a casa, hi tenen molt de guanyat. SonDeNadie, en canvi, s’ho han guanyat a pols. Han obert el festival amb un directe arrasador que no ha deixat pedra sobre pedra. Nosaltres ens ho miràvem des del backstage, mentre damunt de l’escenari es desplegava tota la seva energia, una descàrrega de música sense complexes, plena de sorpreses, festiva, amb ganxo, amb molta força. Quan han acabat d’impressionar-nos, ens ha tocat pujar a l’escenari. Hem tocat tan bé com hem sabut. Però si la música fos un esport, avui ens haurien guanyat de pallissa. Després del match, ens hem reunit tots els músics i hem seguit la nit fins que ja no quedaven estrelles per beure. Ara el sol ja crema l’Alpujarra i la furgo ens espera amb les portes obertes per tornar a casa. La carretera, aquesta gran companya de viatge... Tornem amb una nostàlgia prematura. Encara es veu l’Alhambra a la llunyania i ja voldríem ser-hi una altra vegada. Ens emportem un souvenir de la nostra fugaç aventura. El disc que ens ha regalat el David sona a tot volum pels esquelètics altaveus del nostre bòlid. Compartim una opinió: SonDeNadie ha estat tot un descobriment.

Ha passat un any i dos mesos exactes d’aquella primera trobada. Avui és SonDeNadie qui s’ha enfilat a la furgoneta per fer-nos una visita a Barcelona. Ja no és una sorpresa veure’ls en directe, i tot i això, segueixen sorprenent-nos a cada concert. Tot i que han començat una mica apagats, mal sonoritzats i sense saber ben bé on era la màgia que els fa volar, aviat han sabut trobar el rumb, el so ha millorat substancialment (és provable que no hagin pogut fer proves de so, ja que abans hi ha hagut un altre concert) i la festa s’ha contagiat des de la veu i la guitarra de l’Antonio cap als seus companys i de tota la banda cap al públic, cada vegada més nombrós i animat. La combinació de salsa, son, cumbia, rumba, tango, reggae, ska i tots els ritmes llatinoamericans que sigueu capaços de recordar s’intercalaven amb un toc rockero a vegades, més funky en altres moments, sempre amb la veu greu i aflamencada d’aquest andalús prototípicament salao cavalcant per damunt dels tumbaos i les marques a la contra imaginativament ben col•locades. La posta en escena era dinàmica i treia partit al fet de ser tants músics al damunt de l’escenari. Els últims temes, sobretot els bisos, han estat especialment ben rebuts pel públic. És curiós com els humans ens animem més quan sabem que s’apropa el final. Quan els últims acords apoteòsics colpejaven les meves pobres orelles sobreexplotades he sentit que m’envaïa la nostàlgia d’aquella nit a Granada, i he pres consciència de fins a quin punt enyoro aquells concerts interminables i les hores passades entre bastidors. He recordat el David assegut en aquella cadira, la copa a la mà, el seu riure espontani, i l’he vist allà tocant, implicat al màxim, precís com un metrònom (el meu amic, amb tota la conya, diu que podrien presentar-lo com La Màquina del Temps) i m’he adonat que el temps ha passat per tothom, fins i tot per SonDeNadie, que en tot aquest any crescut i han millorat com els bons vins. No perdeu l’oportunitat de catar-lo.