LPC3

Cap de setmana de juliol. Barcelona, Parc del Fòrum. El “caprici Clos”, el recinte faraònic, opulent i per a molts innecessari resulta que s’ha convertit en el marc ideal (espaiós i net) per acollir una vegada més (ja hi té cabuda el Gran Primavera Sound) un festival dels anomenats alternatius o independents. El cas és que aquesta vegada, la Promotora Sinnamon s’inventava la versió estiuenca del Wintercase però llençant la casa per la finestra i decidia contractar els noms més mediàtics de l’electrònica indie, els pioners de tota aquesta moguda: Massive Attack, Daft Punk, Fatboy Slim i The Chemical Brothers (dj set). Tots junts en un festival! I no som a Benicàssim! Si amb això no n’hi havia prou, tots ells (menys els Chemicals) amb recopilatoris d’èxits disposats a alimentar la massa. “Music for de masses”. Però el festival, òbviament, també aportava una important càrrega pop-rock... i aquí també apostaven fort pels més consagrats: Primal Scream, The Divine Comedy, Happy Mondays, Belle and Sebastian, The Cardigans, Super Furry Animals o The Dandy Warhols són també “populars” i, des de diferents variants del pop-rock-indie i en diferent grau han revolucionat l’escena. Quins altres noms tenen tirada? Doncs els mítics i recuperats New Order, els inquietants i ara més accessibles Sigur Rós, els nens prodigis Rufus Wainwight o Adam Green o els britànics amb nom del mític disc de Tim Buckley, Starsailor. Tots ells també hi van ser. També hi havia dues grans bandes de rock: Maxïmo Park (revelació del 05) i Dirty Pretty Things (pràcticament The Libertines sense l’egocèntric Pete Doherty). I em deixo Astrud, la frivolitat pop més gran que ha donat aquesta ciutat, o James Murphy, iniciador de la moguda punk-funk que venia sol disposat a punxar la resta d'LCD Soundsystem. També hi havia Keane, que (no ens enganyem) tenen molta tirada però no mosseguen (ni acaricien).

Amb tots aquests noms, s’asseguraven el tret, i com no podia ser d’una altra manera, l’èxit de públic va ser considerable (10.000 persones de mitjana els dos dies) sobretot tenint en compte que era la primera edició d’un festival itinerant entre les dues capitals de l’Estat, Madrid i Barcelona, gens acostumades a acollir aquests esdeveniments en ple estiu. Hi havia 4 escenaris, dos a l’aire lliure (Terminal 0 el més gran i Terminal E el mitjà amb grada) i dues carpes, una descoberta pels costats (Terminal S) i l’altra coberta del tot però amb ventilació (Terminal N). Suposo que amb les carpes volien evitar que es "solapessin" acústicament els concerts (cosa que tampoc van aconseguir del tot perquè l’espai ocupat era força reduït) però el que sí va passar és que la gent vam suar a raig (quina calor feia a la Terminal S!) i que l’acústica de les carpes va ser deficient. Això no obstant, la senyalització va ser prou bona, els lavabos abundants i els serveis (begudes i menjar) suficients malgrat algunes cues potser evitables amb més estants de venda de tiquets. També van ser tot un detall els autobusos gratuïts cap a la plaça Catalunya però... què hagués costat que fessin alguna parada (com passa durant el Primavera) per estalviar un tomb absurd per la ciutat als qui ens quedàvem a mig camí? Són alguns dels detalls que caldrà revisar per millorar la comoditat.


DAVID KITT

El divendres començava amb pluja, poca però suficient perquè la gent anés arribant en “compta-gotes” (mai millor dit). Molts ens miràvem els peus (què collons faig amb xancletes? ...a mi també em pot l’estètica) i el cel... semblava que només era una pluja d’estiu i així va ser. David Kitt començava a la Terminal E, l’escenari més acollidor, amb la grada que agraïm tots a partir dels dos o tres concerts. Venia a presentar el seu nou disc (“Not Fade Away”, que sortirà a la venda aquest agost) després d’haver-se donat el plaer de gravar-ne un de versions dels seus temes favorits, “The Black & Red Notebook”. Alguns el recordàvem pels seus discos anteriors, ”Small Moments” o “Square 1”, on s’apropava a la cançó folk amb pinzellades electròniques. Havia aparegut amb timidesa sobre l’escenari fa alguns anys com a teloner dels Tindersticks al Palau de la Música i la veritat és que sonava encantador. Ara s’ha fet gran i ven una pila de discos. Està més segur a l’escenari, el rock ha guanyat terreny al pop, però ha perdut aquella innocència que el caracteritzava. Kitt va despertar poca expectació (tret dels quatre incondicionals) perquè el gran públic tot just arribava.



DIRTY PRETTY THINGS

A la Terminal 0, l’escenari principal, el més gran, començaven els concerts amb Dirty Pretty Things, el que queda de The Libertines sense Pete Doherty. També presentaven disc, “Waterloo To Anywhere”, que ja l’havien anticipat al Razzmatazz el passat 12 d’abril. Allà van sonar més elèctrics que amb The Libertines però van acabar cansant... i aquí va tornar a passar el mateix. De fet, els millors moments del concert van ser els temes de la seva banda anterior, i no els nous. Gary Powell, el bateria, va tornar a fer una demostració de força i contundència però Carl Bârat (cantant i guitarra), Didz Hammond (baixista) i Anthony Rossomando (guitarra) semblaven més pendents de l’estètica i de les posturetes “superrockeres” que d’oferir un bon concert. Ja comencem a enyorar The Libertines; si ho segueixen fent així (tant Dirty Pretty Things com l’invent Babyshambles de Pete Doherty) aconseguiran que els recordem per sempre pel que van ser...


ASTRUD

Tornant a la Terminal E apareixia Astrud, o el que és el mateix, Manolo Martínez (veu i guitarra) i Genís Segarra (baix i teclats). Ara els acompanya, als concerts, Enric Juncà a la bateria (ho fa des de “Performance”) i la veritat és que s’agraeix. Des de sempre que tenen un bon directe, però aquí van estar pletòrics repassant tots els himnes de la seva carrera (com anava dient en Genís, anaven per feina per tocar-ne quantes més, millor); des de la festiva “Bailando”, passant per “La boda” (a quants amics l’hem cantat?) fins a “Todo nos parece una mierda” entre d’altres joies pop. La tria de temes era una aposta fàcil, no ens enganyem, però de totes maneres van sonar fantàstics; gran veu la d’en Manolo en directe com sempre i immillorable l’acompanyament d’en Genís i l’Enric. Van animar els fans i els que no ho són i van demostrar que, sense fer massa soroll, s’han convertit en un dels millors directes pop del país. El concert del festival? Doncs per algú segurament sí.


BELLE & SEBASTIAN

Al mateix escenari apareixia, després d'Astrud, una altra de les joies de la corona Sinnamon, els delicats Belle & Sebastian. Celebren el desè aniversari de la creació de la banda al bressol del més grans, Glasgow, i venien amb nou disc, “The Life Pursuit”, una nova mostra d’obertura a molts dels referents musicals que ells sempre han estimat, des de Bowie fins al sunshine pop, sense deixar de sonar a B&S, és clar. De fet, aquest canvi ja s’apuntava a “Dear Catastrophe Waitress”, l’anterior treball; ara, però, sonen més festius que mai. Han perdut aquella timidesa que els caracteritzava, s’han anat desinhibint, als discos i als concerts, i els seus fans ho celebrem. Fa goig veure Stuart Murdoch (cantant, lletrista i ànima de la banda) saltant i ballant, fent bromes amb el públic, estirant noies a ballar (això no és nou) o passejant-se per la tanca que separava el públic de l’escenari... està pletòric; com l’Stevie Jackson, cantant com mai “Jonathan David”, atrevint-se a fer una petita performance amb el tema “Electronic Renaissance”, curiosament l’únic tema que van recuperar del seu primer àlbum (“Tigermilk”) en el concert, i dic curiosament perquè és l’única vegada que s’han acostat a l’electrònica (rotllo festival, potser?). A part dels ja esperats hits del seu últim disc, va ser tot un plaer tornar a escoltar “Dog on Wheels”... i un bonic detall acabar amb “Judy and the dream of horses”, un dels himnes de la banda. Potser sobrava “Your Cover’s Blown”, tema excessivament llarg i repetitiu per tocar en directe. Sigui com sigui, estem contents que siguin feliços... i que duri! (Ara només falta que la Sara es llanci a ballar algun dia..!)


ADAM GREEN

A l’escenari gran, mitja hora abans, apareixia Adam Green, l’ex Moldy Peaches convertit en crooner. Es va quedar sense públic de seguida per aquesta coincidència horària amb els escocesos (coses que passen als festivals que, amb una mica de sentit comú es podrien evitar...) Green va repassar, amb la seva veu més greu que mai, alguns temes del seu quart i darrer àlbum, “Jacket Full Of Danger”. La seva veu cada vegada s’acosta més a l'Elvis o al mateix Jim Morrison (d’aquest ara també sembla que en mimetitza la fesonomia i els gestos) i la seva presència a l’escenari, per la seva aparent arrogància i frivolitat (es va atrevir a cantar puntualment en el pitjor castellà que li hem sentit a un novaiorquès) tant pot despertar odis com passions. El cert és que no va acabar d’estar a l’alçada del disc... encara que sempre està bé tornar a sentir algunes de les joies del seu segon treball, “Friends Of Mine”, el millor de la seva curta carrera.


THE CARDIGANS I SIGUR RÓS

Després dels B&S, The Cardigans van oferir un concert sense ànima (els anys no els hi ha aportat res, si és que mai han aportat alguna cosa...) Diuen que en el seu darrer treball, el que venien a presentar (“Super Extra Gravity”) han tingut els Pixies com a referència per ser més salvatges, i el cert és que han aconseguit ser absolutament previsibles. En la mateixa línea però amb aires d’intel·lectualitat (que segurament és pitjor per presumptuós) apareixien els islandesos Sigur Rós a la Terminal S, la carpa semidescoberta. Ara són més accessibles segurament, però ja costen de creure aquests patiments a l’escenari i el “misticisme” que volen donar-li als seus espectacles. Previsible, com ja he dit, i avorrit.


DAFT PUNK I FATBOY SLIM

La massa s’escapava cap a l’escenari gran, més ple que en cap altre concert, per veure els francesos Daft Punk. Estèticament l’espectacle va ser efectista (com a novetat, només van aportar una piràmide des d’on treien el cap amb els típics cascos “super-guais”) i també previsible (van repassar els grans hits, com no podia ser d’una altra manera). Els fans i els festivaleros s’ho van passar de collons, perquè és el que tocava (mola tornar a sentir temes com “Aroud the World”...) però cal exigir més a un duet que, en el seu moment, va aconseguir acostar els més rockeros a l’electrònica-disco. Ara, però, són només dos paios punxant (o no!?) per milers de persones. (P.D.: Alguns encara deien que són, en realitat, els Chemical Brothers; clar que el mateix dia punxaven a Madrid...)
En el mateix escenari, per seguir la festa dels beats mainstream, l’altre gran mediàtic de la nit, l’exbaixista de The Housemartins Norman Cook (que és com ens agrada recordar-lo) Fatboy Slim. Un altre que es passeja amb un “Greatest Hits” sota el braç i que, òbviament, va fer ballar la multitud, i poca cosa més.


MASSIVE ATTACK

Entre mediàtic i mediàtic, a la Terminal E, uns altres dels grans atractius del Festival, els inventors del trip-hop, Massive Attack; també veterans i també revisant-se a ells mateixos (al març van publicar el seu primer recopilatori “Collected”) però això ja va ser una altra cosa. El seu espectacle sí que segueix hipnotitzant, tant per l’impecable posada en escena (il·luminació elegant) com per la presència vocal de Robert del Naja (supervivent del trio que formava originàriament la banda) acompanyat de veus com les d’Horace Andy, llegenda viva del reggae. El directe Massive segueix atrapant des del primer tema, et submergeix en una altra manera d’entendre la música electrònica, sinuosament, sense estridències però contundentment. També s’agraeix el record a les víctimes de l’Iraq a la pantalla, tot un detall de part d’uns veterans que segueixen estant a l’alçada.


MAXÏMO PARK

A la mateixa hora, a la Terminal S, Maxïmo Park acollia els seus incondicionals (que ja són una quants malgrat la joventut de la banda) i repassava impecablement els temes del seu àlbum de debut “A Certain Trigger”. Els de Newcastle va demostrar que no és només una banda més de les nombroses que ens arriben des de les Illes Britàniques. The Kooks, The Rakes, Kasabian, Kaiser Chiefs o Bloc Party, per citar-ne alguns, amb més o menys gràcia, estan sortint com bolets... però aquests sembla que faci segles que es mouen pels escenaris i la carpa es va quedar petita, no tant per la gran presència de públic (els Massive estaven tocant) sinó per la immillorable contundència de l’espectacle post-punk (o dieu-li com vulgueu); per la frescor, per les poderoses melodies i per la professionalitat manifestada a dalt de l’escenari (Paul Smith, cantant i lletrista de la banda, va fer una demostració vocal, atlètica i de mimetisme amb el públic). Si segueixen així, aviat arribaran a ocupar l’espai de Franz Ferdinand (de moment, però, salvem les distàncies).


JAMES MURPHY I THE SPINTO BAND

Després dels britànics, el gran James Murphy va rematar la nit (llàstima que venia sol). El cansament començava a pesar i la gent ja no va arrencar a ballar fins que van acabar els Massive. Murphy és una garantia de diversió, de ritmes punk-funk-disco per fer ballar el personal. Tot un luxe per acabar la nit. A la Terminal N (la carpa coberta), tres hores abans, tocaven el joves The Spinto Band, la banda nord-americana que s’ha autoeditat a internet 7 discos y que venia a presentar el seu primer àlbum publicat, “Nice And Nicely Done” (no té pèrdua; “Oh Mandy” va en camí de convertir-se en himne... com ens recorda els millors Flaming Lips!). Aquests, amb més pop que els altres fenòmens internautes apareguts darrerament (Arctic Monkeys, Clap Your Hands Say Yeah o Gnarls Barkley), van oferir un espectacle més guitarrero del que s’esperava, intens i festiu; tot un plaer. Enrere quedava una jornada somiada per molts dels que hi érem, de pop, rock i electrònica... i per a molts, el millor encara havia d’arribar.


THE DIVINE COMEDY

Dissabte tornava a amenaçar pluja, però aquesta vegada ens vam calçar les bambes (collons, avui resulta que no plourà! Quina puta calor...) La banda més literària del pop, The Divine Comedy, era el primer plat fort de la nit. A la terminal E es van anar acostant els fans (que són uns quants i molt fidels) i la resta de públic atret pel pop teatral de la veterana banda nord-irlandesa (ja fa una quinzena d’anys que es passegen pel món). Set músics excepcionals acompanyaven Neil Hannon, cantant-compositor i ànima matter de la banda, i van repassar els temes més elegants del seu ara ja llarg repertori. Com no podia ser d’una altra manera, també van sonar els millors temes del seu darrer disc “Victory For The Comic Muse”, entre els que van destacar “To Die a Virgin” (elegant i fresca) o “Mother Dear”, dedicada per Hannon a la seva mare. Potser vam trobar a faltar algun altre tema del seu anterior disc “Absent Friends” (la cançó homònima o “Come Home Billy Bird”) però “Our Mutual Friend”, del mateix disc, ja va fer el fet, amb la teatral interpretació de Hannon; el moment més gran del concert.


THE DANDY WARHOLS I STARSAILOR

A la Terminal 0 havien tocat The Dandy Warhols, els nord-americans que es van fer famosets amb “Bohemian like you” fa sis anys gràcies a la campanya-invasió publicitària de Vodafone. Ja han publicat 5 àlbums des d’aleshores, però el seu so no ha evolucionat massa... pop enllaunat i poca cosa més. Starsailor van tocar a continuació al mateix escenari. Segueixen tenint un bon directe i els millors moments van ser els seus hits particulars, “Four to the floor”, “Alcoholic" o “In the Crossfire”. James Walsh, cantant, compositor i líder de la banda britànica, va animar un concert més contundent del que s’esperava tenint en compte que el seu tercer i darrer disc, “On The Outside”, s’acosta sospitosament al so Coldplay (escolteu “In The Crossfire”, i imagineu Chris Martin cantant-la...) Han perdut força però encara val la pena veure’ls en directe (Walsh, però, segueix tenint la veu massa afectada pel meu gust).


RUFUS WAINWRIGHT

A la Terminal S, la carpa-sauna es va omplir per veure què oferia el prodigi canadenc Rufus Wainwright, aquesta vegada en un altre format (el 27 d’abril del 2005, es va exhibir fins a crucificar-se a l’escenari de l’Apolo!), sol, acompanyat primer pel piano i després per l’acústica i puntualment per la seva germana. A priori podia ser un dels millors moments del festival i així va ser. La seva veu no necessita arranjaments, el seu talent i el seu virtuosisme innat poden omplir un escenari sense floritures... si vol es disfressa de la manera més extrema, però aquí no calia; espectacular. El seu va ser el concert “pell de gallina” (suada... )


NEW ORDER

A l’escenari gran, la Terminal 0, "solapant-se" amb Rufus, havia aparegut un altre dels moments esperats del festival, els mítics (ja grandets) New Order. La banda sorgida de les restes de Joy Division (o millor dit, Joy Division sense el malaurat Ian Curtis) ja es van retrobar a Barcelona al Primavera Soud 2005 per presentar el seu disc de reunificació “Waiting For The Sirens’ Call”. Aquell dia van estar bastant apuradets i aquí va tornar a passar el mateix... Van començar amb els temes més guitarreros (quasi tots èxits del seu últim disc) i van acabar repassant els hits que en el seu moment van fer entrar-los a les pistes de ball de tot el món. “Blue Monday” va ser el moment àlgid del concert, juntament amb les inoblidables “Bizarre love triangle” o “True Faith”. Moments per sentir-se nostàlgic... perquè els que els vam veure de ben a prop ens vam adonar de la decadència de l’espectacle que presenten. Des del retrobament l’any 98 de la banda que esperàvem més, perquè sembla que els de Manchester ja ha fet tot el que havia de fer.


PRIMAL SCREAM

Quasi tots, quan vam veure l’hora que era vam marxar corrents a veure el que alguns consideren el millor directe del món, els també britànics Primal Scream. Es van retardar sospitosament (sembla obvi que esperaven que acabés New Order) i la Terminal E es va omplir més que en cap altre concert. La banda preferida de l’entrenador blau-grana acaba d’estrenar disc (no recopilatori; aquests encara segueixen creatius), “Riot City Blues”, que suposa el retorn a les guitarres d’una banda que ha sabut flirtejar dignament amb l’electrònica-dance, el hip-hop i el punk. Tornen amb espontaneïtat rock (l’han gravat en 10 dies) i això feia preveure un bon directe. “Country Girl”, nou hit d’aquest últim treball, està a l’alçada (en directe) de clàssics com “Rocks” i van demostrar que tenen corda per estona. A l’alçada de la seva gira del 2003.


KEANE I THE CHEMICAL BROTHERS (DJ SET)

Mentre el “crit primari” dels Gillespie & Cia. seguia enlluernant-nos, a l’escenari principal apareixien Keane envoltats de força expectació. Acaben de publicar “Under The Iron Sea”, el seu segon disc després del llefiscós i sobrevalorat “Hopes And Fears” que els va convertir en una de les referències melòdiques que ens arriben des de les Illes Britàniques. Només són tres (en concert també): Tom Chaplin (veu), Tim Rice-Oxley (piano) y Richard Hughes (bateria) competeixen a l’hora de sobreactuar sobre l’escenari (els espasmes de tots tres fan por) i intenten agradar (Chaplin va dir unes paraules en català) però tot comença i acaba aquí: tres jovenets amb balades enganxoses que costen de creure. Era el moment d’escapar a la carpa semidescoberta a veure el set dels Chemical Brothers. Com era de preveure, la carpa estava a rebentar i es feia impossible apropar-se (tampoc convenia per la calor que feia). Bona sessió de beats que no va acabar de fer saltar el personal. Havia arribat el moment de xerrar una estona de tot plegat (recordarem aquest dissabte per la presència immaculada de Rufus, l’elegància pop dels Hannon & Cia i la contundència dels Primal Scream), de fer unes copes relaxadament mentre uns quants començaven la seva festa particular...