LPC3

En el principi fou el Ritme.

Aquell divendres 15 de febrer de 2008, homes i dones, nens i nenes s’anaven posant còmodes a la sala Tete Montoliu de l’Auditori de Barcelona. Alguns des de les butaques, altres dempeus o asseguts a terra, dirigien expectants les seves mirades a l’escenari mentre la remor de les converses i les rialles s’esmicolava poc a poc fins a fer-se imperceptible. Aleshores es van apagar els llums, ells van sortir a l’escenari i tot va tenir sentit. Sí, en el principi fou el Ritme, i té nom propi: TamboresQueRíen.

La nostra benvinguda és càlida, els aplaudiments d’una sala plena fins a la bandera. La seva és contundent: sense dir ni un mot ens deixen molt clar que no hem vingut només a mirar i no fer res. Aquí, senyors, tots som músics i la vetllada és cosa de tots, així que res de formalitats i tothom a treballar. Primera tasca de la nit: seguiu-nos! Mentre encadenem paraules es van incorporant músics a l’escenari i instruments al paisatge sonor de la sala. Drum! En el principi, encara que alguns diguin el contrari, fou el Ritme, i si per casualitat fou la Paraula, aquesta devia ser Drum. Més paraules encadenades. Ten-drum. Tam-bor. Vi-bo. Tim-bales. La cosa es complica: dos grups i cadascun una síl·laba, quina feinada. I tot això sense dir ni una paraula que no fos drum…

“Buenas noches, queridos músicos!”. Benvinguts a aquesta nit màgica. Però tingueu clar que encara no s’ha acabat la feina, ara toca fer servir les mans. I el cap per a comptar, que us veig una mica perduts… El mar de gent de davant de l’escenari es desperta de cop i tothom s’aixeca; a més de picar de mans, la gent es deixa endur pel ritme, i la banda llança un nou repte. Enmig del brogit dels instruments, de mans i veus, els de dalt ens sorprenen amb una paraula: silenci. El silenci també és música, serveix per a escoltar, per a posar-nos d’acord, per a situar-nos. Cada ritme de la banda té un contrapunt en el silenci. En aquest moment apareix l’única nota desafinada de la nit, un grupet de personatges asseguts a la grada que interpreten a la seva manera el tarannà obert i participatiu del concert i pretenen imposar la seva eufòria semialcoholitzada. Per sort la vetllada segueix el seu curs i acabem el primer tema amb un entusiasta aplaudiment i amb ganes de més, ja se sap que això de fer de músic és com una droga.

Ara toca relaxar-se una miqueta. Seieu, poseu-vos còmodes, això acaba de començar. L’ambient és agradable, no hi ha l’encotillament a què estem acostumats als concerts, i es fa fins i tot estrany poder parlar amb el del costat sense sentir-se un greu infractor de la llei. Asseguts de nou, gaudim de sons suaus i relaxants, que de vegades ens fan dubtar de si ho hem entès tot a l’inrevés i els instruments de percussió són els melòdics per excel•lència. La varietat d’instruments i de maneres de fer-los sonar és enorme: timbales, congues, bateries, xiulets… Tot és música, també ho són les nostres mans, la nostra veu i el nostre silenci. De cop i volta veiem nois i noies que reparteixen alguna cosa, els caps s’estiren per intentar descobrir en la foscor què és. De seguida ho esbrinem: la banda ens convida a compartir el plaer de fer música amb quelcom tan senzill com una maraca de vímet, perquè tot allò que sona pot ser música, tot allò que sona pot ser ritme.

Entre els de dalt i els de baix hi ha una estranya connexió. Ells ja ho diuen, que l’única diferència entre uns i altres és que ells porten un munt d’hores assajant. No ens n’adonem però al cap d’una estona sentim altre cop el cuc del ritme i la banda del Taller de Músics pren velocitat de creuer per a arribar a un final exultant, un crescendo que esclata en una apoteosi en què tothom es posa dret i comença a moure’s al ritme de les maraques, la bateria i el picar de mans. Els aplaudiments no els deixen marxar i ens regalen un últim tema abans de deixar-nos amb el ritme al cos i un somriure als llavis.

Hi havia un temps en què les cançons duraven tres minuts i pel·lícules una hora i mitja, i no els calia més per a emocionar-nos, fer-nos plorar o explicar-nos una història. Aquell temps ja ha passat, però la banda del Taller de Músics només necessita cinc minuts per a arrencar un somriure, deu per a posar-nos drets i poc més d’una hora per a emocionar-nos i fer-nos riure, cantar i gaudir de fer música. Abans de marxar, però, no es poden estar de recordar-nos com n’és de dura la vida del músic: nois i noies, demà a les sis del matí hi ha assaig!