LPC3

Una aclaració: The Cure no han estat mai un grup d’allò que en diuen “Rock Gòtic”. Ni per estètica (mai han semblat cadàvers o dràcules de tercera divisió), ni per melodies (els orígens musicals de la banda són el punk i el pop elèctric de combos com els Buzzcocks o Siouxsie and the Banshees), ni per ideologia (alguns grups del “Rock Gòtic” i dels seus subtipus “Dark folk” i “Electro Body Music” han emprat iconografia nazi a la seva música, que no vol dir que siguin nazis, obviament, però això ha fet dubtar a més d’un...). I si el que dic us sembla discutible - no dic que no -, només citar un parell de declaracions del propi Robert Smith, una a la revista anglesa UNCUT, al 1989: “no m’agrada el “Rock Gòtic” perquè és una merda”; i l’altra feta recentment on comentava que “les arrels de The Cure no és la música fosca de discos com “Pornography” , sinó la llum pop de cançons com “Boys don’t cry” . Val? Molta gent, entesa o no, els ha catalogat com a gòtics per els seus pèls i els pintallavis, les seves melodies fosques i, de vegades, radicals o només perquè van sorgir com a grup en el moviment “afterpunk”, però una anàlisi acurada dels seus origens, influències i evolució musical, revelarà que per damunt de tot, The Cure és un grup de “Pop”.

I “Pop” és el que van oferir a 18.000 incondicionals, el darrer 10 de Març al Palau Sant Jordi (sí, ja fa més d’un mes). La gira 4 Tour, que va començar a mitjan 2007 al Japó va arribar a Barcelona consolidada en tots els seus aspectes. El set-list va ser àgil (i en algun punt, abrupte) i el públic va respondre, esgotant les entrades per a veure al grup anglès, el qual està completant el seu nou disc, previst segons les darreres informacions, per passat l’estiu d’enguany. Com a aperitiu, els anglesos 65 Days Of Static, magnífic combo de Post-rock amb tics d’electrònica per a seguir d’aprop.

El concert va començar amb la preciosa “Plainsong” , una aposta arriscada perquè la formació actual dels Cure no inclou un teclista i aquest és un tema que es mou gràcies als teclats. De tota manera, el treball fet pel retornat Porl Thompson a la guitarra va ser molt agraït durant tota la vetllada. Va seguir un altre tema del disc “Disintegration” , en aquest cas “Prayers For Rain” , seguida de “alt.end” i “The End Of The World” , ambdues del seu darrer disc, amb l’aflamencada “The Blood” intercalada entre les dues primeres, donant a entendre que el gruix del concert estaria format per cançons d’aire més accessible. Amb unes ganes i una energia considerables, per ser un grup tan veterà, van tocar temes de totes les èpoques i per tots els gustos. De la vena “Pop” van interpretar amb noves variacions, clàssics com “Push” , “Friday I’m In Love” , “The Walk” , “Lovesong” , “Catch” , “Just Like Heaven” o les imprescindibles “In between days” o “Lullaby” . De la vessant més densa i malenconiosa, van caure “Pictures of you” , “From the edge of the deep green sea” , “Never enough” , “Kyoto Song” , “One Hundred Years” , les inesperades “Primary” , “To Wish Impossible Things” i dos temes nous, “Please Project” i “A Boy I Never Knew” . Totes tocades amb més solidesa rítmica (especialment destacable va ser la millora tècnica i de contundència del bateria, Jason Cooper) i, repetim, amb una visió més senzilla de l’estructura dels temes, fet provocat per la no inclusió de teclats i que totes les seves parts estaven adaptades a les guitarres. L’escenografia es va consagrar a recolzar les sensacions descrites a les cançons, amb diferents llocs de llums, amb o sense fum i amb un fons d’imatges que, bé anaven canviant a mesura que anaven tocant - com les imatges de guerra vistes durant “One Hundred Years” - o bé eren instantànies amb material divers – portades de singles o fotos que feien referència als diversos títols inclosos al concert.

Després de poc més de dues hores. El grup va donar per acabat la part principal de l’actuació i molta esperàvem les sorpreses que ens donarien als bisos. La primera tanda, va ser dedicada el segon disc del quartet, “Seventeen Seconds” del 1980, un disc aquest que va marcar una part de la línia compositiva que seguiria en Robert Smith més endavant, amb una mescla de temes “Pop” i de sensacions fosques. Els quatre talls tocats foren, “At Night” , “M” , “Play For Today” i l’emblemàtica “A Forest” . La segona tongada de bisos va ser més acolorida, amb espai per a l’excentricitat pròpia de la banda anglesa. La divertida “The Lovecats” , cançó que poques vegades han tocat a la seva història, va donar pas a les melòdiques “Let's Go To Bed” , “Freak Show” (tercer tema nou de la nit), “Close To Me” i un final de festa amb “Why Can't I Be You” . I ja, a la part final del concert, el tercer grup de temes extra va ser de cinc títols, amb el rellotge de la banda retrocedint fins al seu temps mes embriònic. El perfecte single (segons Robert) “Boys Don't Cry” , segon senzill de la vida del grup va ser seguit del tercer “Jumping Someone Else's Train” . Aquesta, va ser enllaçada amb dos temes del primer disc, “Grinding Halt” i “10:15 Saturday Night” i el final de la nit va ser per la primera referència de la banda “Killing an Arab” . En total, tres hores i sis minuts de concert.

Una cosa que va quedar patent és que el grup continua tenint un poder de convocatòria important. És a dir que, fer una gira sense presentar un disc nou i omplir a vessar un recinte com el Palau Sant Jordi, de 18.000 espectadors és una cosa digna d’analitzar, que no aconsegueixen alguns dels contemporanis de The Cure (ni Morrissey, ni la Siouxsie, ni New Order). L’altra cosa constatable és que, l’entrega del grup es més que notable i la seva preocupació per oferir un conjunt de cançons de qualitat i per explotar les diverses vessants de la història de la banda queda patent, si comparem aquest concert amb el que van oferir fa vuit anys, al Palau d’Esports del carrer Lleida. Llavors, en les tres hores d’actuació, només hi va haver espai per un gran èxit “In Between Days” . La resta, van ser temes de les cares fosca i depressiva del grup. Enguany, el concert va ser diametralment oposat, amb més espai per la llum i la malenconia “Pop” i ha conreat els mateixos elogis i la mateixa admiració, tot i la falta de teclats, però és el que hi ha. Sempre que en Robert Smith ha volgut canviar les coses, la seva fe en el que fa sempre ha donat resultats. I sentint les opinions de la gent i veient el seguiment mediatic que hi ha hagut, sembla que el senyor Smith ha tornat a encertar.