LPC3

Segurament les columnes de la sala van ser l'aspecte més fastiguejant del concert que els TGA van oferir al Marula Cafè. La visibilitat des de darrera era nul·la, i crec que a part dels que podien estar a primera fila, la resta del públic ens vam perdre gran part del que passava a l'escenari.

TGA són una jove banda de promeses musicals catalanes, que acaronen amb detall cada element del seu directe, ben treballat i acuradament estudiat. El saxofonista Genís Bou lidera els set músics que, amb ell, completen una banda que compta amb la versatilitat del contrabaix de Vic Moliner, la fluïdesa tècnica de l'Aleix Bou i l'encant i potència del guitarrista Jordi Casadesús; formant un conjunt de pes que Eloi Escudé als teclats adorna i complementa. Però el més destacable del grup i, segurament, el motiu de que l'italià T-Bone els escollís com a banda d'acompanyament, són una secció de vents plena de matisos i d'influències que van del bogaloo, el jazz i el soul més intimista, dirigint totes les influències cap a un estil que encetaren els mítics Jazz Jamaica però que presumeix de nodrir-se de ressonàncies jamaicanes més remotes i cadències caribenyes que Andrés Acebes a la trompeta fa inconfusibles, i que el trombonista Sidru Palmada no deixa de vigoritzar. Prova d'això està en adaptacions tant personals com la que representa el Funky Kingston de Toots & The Maytals, convertit en un Gramo Funky Reggae with me portat a un terreny molt propi, o el tribut als americans Hepcat amb el clàssic Relation, que els ve com anell al dit.

Menció a part es mereix la cantant Judit Nedderman, una veu sensual i esquinçada que beu de les fonts de la bossa nova, el jazz i el pop més melosos per aportar una calidesa especial i lluminositat única al projecte. La seva joventut i el seu talent avalen l'autenticitat d'una de les veus amb més projecció del nostre país, però també representa una mostra més de la precisió amb que TGA reinventen els seus propis temes i de la personalitat que la formació exhibeix en directe. Destacar els meus dos temes preferits, inclosos en el seu primer LP (Simbiosi, 2010), Shoot me with Your Smile i l'adaptació del popular I'll be around dels Spinners, que en els directes solen funcionar-los molt millor que temes com el clàssic In a Sentimental Mood.

Mr. T-Bone va sorprendre a alguns, deixar indiferents a altres, avorrir a una minoria i fer ballar a la gran majoria. Amb una força inqüestionable, feu ressonar el trombó gairebé sense repòs, tot i que amb les seves intervencions glorioses no aconseguí fer ombra a la secció de vents. Temes senzills, repetitius i que copien  gairebé vergonyosament temes mítics de bandes amb qui al llarg de la seva trajectòria musical ha treball (Slackers, Aggrolites i tants altres nord-americans), amb clara inspiració de jamaicans com Don Drummond o Rico Rodríguez, acceleraren el tempo pausat d'uns TGA que feien per primera vegada de backing band d'un artista de talla internacional; deixant al descobert que la seva especialitat no son els ritmes skatalítics com el de The President of the Republic of Banana, on T-Bone tira de recursos fàcils com els que omplen sales de qualsevol concert de Mr.Symarip i que infantilitzen l'estil fins al punt del ridícul. Sobretot amb l'agreujant d'una veu nassal com la de Gigi de Gaspari, que està a les antípodes de la suavitat de Judit Nedderman, qui a les segones veus quedava completament desapercebuda i desaprofitada.

El punt d'unió, el jazz o el latin com a puntals d'un ska fortament tenyit, representat per la banda i el solista i que  jugaren un paper crucial com a aglutinadors de dues essències musicals diferents, que brillaren sobretot en un Give me a Call per la seva originalitat i per transportar-nos espacio-temporalment a New Orleans. Completant repertori amb altres clàssics dels directes de l'italià com Si Commo No o Nachos Picantes.