LPC3

Quan dissabte vaig anar a veure The National no pensava trobar-me tanta gent a l’Apolo. Hi havia força expectació per escoltar en directe aquesta banda formada l’any 1999 per cinc amics de Cincinnati (Ohio) que viuen a Brooklyn (Nova York). I el cert és que no van defraudar. Vam poder gaudir amb la música de Matt Berninger (veu i lletrista) i de les dues parelles de germans: per un costat els Dressner (Aaron, piano i guitarra, i Bryce, guitarra) i, per un altre, els Devendorf (Scott, baix, i Bryan, bateria) més l’australià Padma Newson (violí, viola, melòdica i teclats). Padma, component de Clogs (banda paral·lela de Bryce Dressner on deixa anar el seu vessant més experimental) no forma part del grup, però és habitual en les gires i és l’autor dels brillants arranjaments de cordes del seu últim disc.

The National venien a presentar-nos aquest magnífic últim treball, “The Boxer”, editat el maig d’aquest any, on Marla Hansen fa els coros i Sufjan Stevens, amic del barri (també resideix a Brooklyn), toca el piano en dues cançons, “Ada” i “Racing like a Pro”. The National es van donar a conèixer el 2001 amb un disc homònim que va passar bastant desapercebut. El 2003, es van autoeditar, també amb Brassland Records (segell dels germans Dressner) “Sad Songs For Dirty Lovers” on ja trobem un grapat de temes de gran qualitat. L’EP “Cherry Tree” (2004) conté set cançons enregistrades en una Black Session de l’emissora France Inter. El 2005, ja com a músics professionals, van publicar “Alligator” amb el seu actual segell discogràfic, Beggars Banquet Records. Aquest treball, aclamat per la premsa especialitzada com un dels millors discos de l’any, és considerat erròniament per a molts com el primer de la banda. Amb “The Boxer”, de lletres enigmàtiques com sempre i luxosos arranjaments, han aconseguit un ampli reconeixement de crítica i públic.

A l’Apolo, The National va fer un ampli repàs dels seus dos darrers treballs. Així vam poder escoltar temes de l’”Alligator” com l’encantadora “Secret meeting”; la contundent “Abel”; “Baby I’ll be fine”, on sembla que el mateix Morrissey canti les primeres estrofes; o “Looking for astronauts” a petició d’una fan que portava un artesanal cartell sol·licitant-la. Naturalment vam poder sentir gairebé sencer “The Boxer”: l’elegant “Fake Empire”, que transpira melangia a l’estil Cohen; la fosca “Mistaken for Strangers”, on ressonen The Cure; l’ambigua “Squalor Victoria”; “Brainy”, una obsessiva cançó d’amor que hagués pogut firmar el mateix Ian Curtis; o la divertida “Slow Show” on fan servir la lletra de “29 years”, tema inclòs en el seu primer treball discogràfic. Fins i tot hi va haver temps per recordar els vells temps del “Sad Songs For The Dirty Lovers” amb la tendra “Lucky you”.


El primer que atrau de The National és la profunda i poderosa veu de baríton de Matt Berninger en composicions introspectives de lletres fosques, plenes d’ombres, on sovint, insisteix en el vers amb dramàtica intensitat. Cançons farcides d’angoixes, paranoies, incomprensió, passió i penediment que es barregen amb iròniques observacions del seu entorn i imatges surrealistes. Però s’equivoquen tots aquells que pensen que The National és només Matt Berninger. A la bateria, Bryan Devendorf, autèntica màquina de ritme, és el cor que fa bategar la banda des d’on la guitarra de Bryce Dressner s’encarrega de teixir un intens collage que Padma Newsome guarneix amb les seves cordes. Tot plegat, un hipnòtic entrellat sonor que va fer xalar el públic (amb nombrosa presència estrangera) que omplia la sala. I no només per la qualitat de les composicions, sinó també per la dedicació i la intensitat dels músics alhora de interpretar-les. Músics amb els que vam poder xerrar un cop acabat el show, mentre signaven entrades, pòsters i caràtules de CDs envoltats de fans, satisfets per la feina feta i per la càlida resposta dels que s’havien acostat a l’Apolo a escoltar-los.