LPC3

Dues dècades sobre els escenaris, col·laboracions amb artistes de "primera línia de funk" com Lou Donaldson, haver rodat sales i festivals de tot el món de manera regular, set discs editats i des del 2004 amb la seva pròpia discogràfica One Note Record; múltiples Eps, singles i inclusions a recopilatoris que aglutinen el bo i millor de la música negra actual... avalen que el grup de Leeds format per bateria, baixista, Hammond i guitarra, representi a dia d'avui un dels grups pioners de més prestigi en l'escena del funk i soul contemporanis i siguin considerats per la crítica, els pioners del nou funk britànic. En aquesta ocasió, el motiu de la gira que els duu a tocar a nou ciutats espanyoles es el Masterology (2010).

Absolutament fonamentats sobre els pilars dels seixanta i setanta, i fent cruixir malucs a  tot amant del deep-funk, The New Mastersounds ens mostraren el passat dissabte que tenen aquella capacitat semi-divina d'emanar amb la més absoluta senzillesa el fervor d'una autenticitat tan poc comuna com extraordinària. No recreen estils del passat amb la melancolia que impregna moltes bandes retro, sinó que reinventen i recreen una idea pròpia d'allò que va néixer quan els nostres pares eren joves, integrant multitud d'elements, fins i tot provinents d'altres cultures, com guitarres amb aromes asiàtiques. No interpretaren un tema rere l'altre, no hi passaren per sobre, reinterpretaren cada peça en un directe viu, dinàmic, que desgranà la seva pròpia personalitat.

Amb el Groove a les venes, el quartet es mogué amb el mateix pes per Soul, Afro-beat, diferents vessants del Funk, cadències de Jazz, música Disco, Reggae i fins i tot House, amb un orgue (Joe Tatton) que beu des del Boogaloo fins al més pur estil Booker-T; una guitarra (la del líder Eddie Roberts) que des de l'R&B ens regalà esquinçades "funkorres" amb una actitud més rockera i gamberra que no pas polida -en el sentit estricte al que el mod ens té acostumats-, i que plasmà una velocitat extraordinària als dits i tocà la pandereta com posseït per l'eufòria d'un predicador. La sòlida base, responsable de les bombes rítmiques addictives i frenètiques que guitarra i hammond alimenten de psicodèlica i hàbils marques de la casa, foren el baixista Pete Shand i el bateria Simon Allen. Exhibint talent i flexibilitat en cada compàs, son dos monstres que combinen un brutal treball en equip amb l'indiscutible domini tècnic individual. Pete Shand, viu ingerit en una bombolla de Groove inalterable, i sempre atent a tot el que succeeix a l'escenari, es mou seguint les ones que el seu baix gruixut expel·leix. Excel·lent. Excel·lents.   

Durant una hora i mitja de concert, els britànics van dedicar-se a fer una exhibició, una nova Masterclass, repleta de melodies picants i fogoses, sòlides com una roca, que contagiaren el moviment a un públic entusiasmat que repetia després d'un any just de l'última visita.

Com sempre, els temes instrumentals ocuparen un 80% del repertori, relegant les intervencions vocals a una minoria de temes on els quatre components de TNM cantaren i cridaren a l'uníson, reforçant els matisos funk descarats i l'origen americà de les seves influències. Hole in the bag, Minx, Ain't No Telling (versió d'en Hendrix), Six Underground, San Frantico, Ten Years On, Dusty Groove... Melodies fresques i delicioses, elegància i gust colossals, golafreria i sibaritisme musical inqüestionables, i entre tema i tema, diàleg distès amb el públic, picades d'ullet a alguna noia, peticions d'Estrella en comptes de Budweiser, glops a morro a una ampolla de licor i convidar-nos, amb un castellà molt digne, a sortir de festa amb ells al Marula. En definitiva, senzillesa i simpatia com a virtuts personals davant d'una serietat i professionalitat bestials.