LPC3

És un fet que aquesta dècada s'ha caracteritzat tant pel retorn de molts grups que semblaven cadàvers, com The Eagles, Blondie o els Sex Pistols (en 2008, per tercera vegada) i l'adveniment de molts grups joves de cert èxit (Franz Ferdinand, Bloc Party, Interpol, Editors, The Rapture), que basen part de la seva música en la New Wave, la nova onada musical que va aparèixer a Europa a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Grups que veneren a P.I.L, The Cure, Joy Division, U2, Siouxsie and the Banshees, The Chameleons, Buzzcocks, Gang of Four, The Smiths, The Church (amb aquest, menys) i, en el cas que ens afecta, als Psychedelic Furs, un dels combos menys valorats comercialment al seu moment però, que van deixar un pòsit compositiu i de so, amb guitarres ondulants, una lírica decadent i amb una patina, a vegades de pessimisme, a vegades d'optimisme, que es pot trobar en el so de molts d'aquests nous grups independents.

Després d'una segona meitat dels 80 bastant d'èxit, de girar extensament pels Estats Units i d’editar cinc discos, els Furs gairebé van desaparèixer de la nit al dia, després de la gira de presentació de “/i>World Outside”, de 1991, culminació de la volta els seus orígens musicals, més elèctrics, començada dos anys endarrere amb “Book of Days”. Richard Butler i el seu germà, Tim (vocalista i baixista del grup, respectivament) van començar el projecte Love Spit Love, amb cert èxit en els canals independents, però que va quedar congelat després de la decisió dels Butler i del guitarrista John Ashton de ressuscitar als Psychedelic Furs en 2000. Ara, vuit anys més tard, visiten Barcelona, reivindicant d'alguna manera, el seu paper com constructors d'un so sofisticat i personal.

La sala Bikini va ser el marc escollit pels Furs per a la seva reaparició en la Ciutat Comtal. L'absència de Ashton, per paternitat, va ser coberta per l'altre guitarrista del grup els últims anys, tant dels Furs com de Love Spit Love, Richard Fortus, al qual se sumaven el percussionista Frank Ferrer i el teclista Dizzy Reed (aquests tres són alguns dels músics pertanyents a la formació actual de Guns'n'Roses…De debò) i la formació es completava amb el saxofonista del grup de funk Liquid Soul, Mars Williams, que va formar part del grup a meitat dels 80.

El concert va començar amb “Into You Like A Train”, del seu segon disc, seguida de “President Gas” i de la lluminosa “Heartbeat”, totes elles ajustades a les possibilitats de tan extensa banda. Amb un joc de llums molt viu, els Furs van desgranar bona part dels seus millors temes, de totes les èpoques i fins a es van atrevir amb un tema de l'etapa Love Spit Love, com és “Am I Wrong”. La sofisticació i el so més subtil amb el qual el grup envernissava el repertori en la seva joventut, actualment dóna pas a un so molt més contundent i del rocker (per dir-ho així), gràcies a la participació dels mercenaris musicals que acompanyen al grup. Talls com “Imitation of Christ” del seu primer disc, semblaven més histèrics i alguna cosa més ràpids, encara que sonaven lluny del “Preciós caos” (apel·latiu amb el qual van batejar el seu so primerenc) que desgranaven als 20 anys. Els Pyschedelic Furs del present sonen grans i irresistibles com mai.

La primera part del concert anava a acabar amb el seu major èxit “Pretty in pink”, cançó original del grup i usada en la pel·lícula del mateix nom, dirigida per Howard Deutch, però en un gran moment d’improvisació, la van fondre amb el seu primer bis, “Forever now”, la qual cosa va afegir més èpica al final de la part principal del concert. Cosa encertada perquè, la segona part va començar amb el so de tambor de “Sister Europe”, tema molt més calmat, ideal per donar un respir al respectable. Va seguir un dels seus èxits americans “Heartbreak Beat” i el final de la festa es va produir amb la inevitable “Dumb Waiters”, on el grup es va fer amo i senyor del tema, amb un llarg final de rock improvisat. Després d'una hora i vint-i-cinc minuts, els Furs acabaven una actuació densa i electritzant.

En una conversa posterior al concert amb Mars Williams (al qual se li podia veure en el programa “La Edad de Oro” de TVE, quan els Furs van intervenir, a principis del '85), el saxofonista va constatar que el grup ho està passant francament bé en els seus mini gires per mig món (han tocat en mig Europa, els Estats Units i sud-amèrica). I que, a banda dels projectes paral·lels, existeix la possibilitat que el grup gravi nou material a partir de la primavera de 2009. Esperem que aquest rumor, que se sent des de 2006, es faci realitat i així es podrà comparar l'estat actual de la banda amb el dels nous grups de pop independent nomenats al principi d'aquest escrits. Els seus pupils, en definitiva.

_____________________________________________________________________________


Es un hecho que ésta década se ha caracterizado tanto por el retorno de muchos grupos que parecían cadáveres, como The Eagles, Blondie o los Sex Pistols (en 2008, por tercera vez) y el advenimiento de muchos grupos jóvenes de cierto éxito (Franz Ferdinand, Bloc Party, Interpol, Editors, The Rapture), que basan parte de su música en la New Wave, la nueva ola musical que apareció en Europa a finales de los setenta y principios de los ochenta. Grupos que veneran a P.I.L, The Cure, Joy Division, U2, Siouxsie and the Banshees, The Chameleons, Buzzcocks, The Smiths, The Church (aunque menos) y, en el caso que nos atañe, a los Psychedelic Furs, uno de los combos menos valorados comercialmente en su momento pero, que dejaron un poso compositivo y de sonido, con guitarras ondulantes, una lírica decadente y con una patina, a veces de pesimismo, a veces de optimismo, que se puede encontrar en el sonido de muchos de estos nuevos grupos independientes.

Tras una segunda mitad de los 80 bastante exitosa, de girar extensamente por los Estados Unidos y editar cinco discos, los Furs casi desaparecieron de la noche a la mañana, después de la gira de presentación de “World Outside”, de 1991, culminación de la vuelta sus orígenes musicales, más eléctricos, empezada dos años atrás con “Book of Days”. Richard Butler y su hermano, Tim (vocalista y bajista del grupo, respectivamente) empezaron el proyecto Love Spit Love, con cierto éxito en los canales independientes, pero que quedó congelado tras la decisión de los Butler y del guitarrista John Ashton de resucitar a los Psychedelic Furs en 2000. Ahora, ocho años más tarde, visitaban Barcelona, reivindicando de alguna manera, su papel como constructores de un sonido sofisticado y personal.

La sala Bikini fue el marco escogido por los Furs para su reaparición en la Ciudad Condal. La ausencia de Ashton, por paternidad, fue cubierta por el otro guitarrista del grupo en los últimos años, tanto de los Furs como de Love Spit Love, Richard Fortus, al que se sumaban el percusionista Frank Ferrer y el teclista Dizzy Reed (éstos tres son algunos de los músicos pertenecientes a la formación actual de Guns’n’Roses…Va en serio) y la formación se completaba con el saxofonista del grupo de funk Liquid Soul, Mars Williams, que formó parte del grupo a mitad de los 80.

El concierto empezó con “Into You Like A Train”, de su segundo disco, seguida de “President Gas” y de la luminosa “Heartbeat”, todas ellas ajustadas a las posibilidades de tan extensa banda. Es decir, casi como una apisonadora. Con un juego de luces muy vivo, los Furs desgranaron buena parte de sus mejores temas, de todas las épocas y hasta se atrevieron con un tema de la etapa Love Spit Love, como es “Am I Wrong”. La sofisticación y el sonido más sutil con el que el grupo barnizaba el repertorio en su juventud, actualmente da paso a un sonido mucho más contundente y rociero (por decirlo así), gracias a la participación de los mercenarios musicales que acompañan al grupo. Cortes como “Imitation of Christ” de su primer disco, parecían más histéricos y algo más rápidos, aunque sonaban lejos del “Precioso caos” (apelativo con el que bautizaron su sonido primerizo) que desgranaban a los 20 años. Los Pyschedelic Furs del presente suenan grandes e irresistibles como nunca.

La primera parte del concierto iba a acabar con su mayor éxito “Pretty in pink”, canción original del grupo y usada en la película del mismo nombre, dirigida por Howard Deutch, pero en un alarde improvisativo, la fundieron con su primer bis, “Forever now”, lo cual añadió más épica al final del grueso del concierto. Cosa acertada porque, la segunda parte empezó con en redoble de tambor de “Sister Europe”, tema mucho más calmado, ideal para dar un respiro al respetable. Siguió uno de sus éxitos americanos “Heartbreak Beat” y el final de la fiesta se produjo con la inevitable “Dumb Waiters”, donde el grupo se hizo amo y señor del tema, con un largo final de rock improvisado. Tras una hora y veinticinco minutos, los Furs terminaban un bolo denso y electrizante.

En una conversación posterior al concierto con Mars Williams (al que se le podía ver en el programa “La Edad de Oro” de TVE, cuando los Furs intervinieron, a principios del ’85), el saxofonista constató que el grupo lo está pasando francamente bien en sus mini giras por medio mundo (han tocado en media Europa, los Estados Unidos y Suramérica). Y que, aparte de los proyectos paralelos, existe la posibilidad de que el grupo grabe nuevo material a partir de la primavera de 2009. Esperamos que este rumor, que se oye desde 2006, se haga realidad y así se podrá comparar el estado actual de la banda con el de los nuevos grupos de pop independiente nombrados al principio de este escritos. Sus pupilos, en definitiva.