LPC3

Anava a ser benèvol. Perquè pot ser que un grup t'agradi més o menys. Pot ser que aquest grup tingui un registre monòton que et faci pensar que cada cançó és la mateixa. La cosa es complica quan aquest grup dissenya un concert sense tenir en compte les normes bàsiques de tensió i distensió. O quan una mala sonorització fa que el gruix de so no passi al fons de la petita sala, la bateria soni a llauna i la caixa faci esfereir. Però bé, això també pot ser. O que la banda no empasti musicalment, degut a que els seus membres visquin cadascú a l'antípoda del seu veí. Tanmateix, també pot passar que aquesta banda aconsegueixi, per moments, una base musical prou estable que reprodueixi l'atmosfera que cerca, servint com a perfecte acompanyament a l'expressiva inexpressió de la seva vocalista, plasmada en una veu plana i arrossegada i una gestualitat rígida i distant. Pot ser, però, que aquest tipus d'interpretació ens faci pensar en algú amb deliris de cantant que no domina el més essencial per a la seva tasca: la veu. Pot ser, anant més enllà, que una banda de pop amb pretensions no sàpiga on estan els seus límits, encara que això ja frega la meva capacitat de suportar.

Però no seré benèvol. Perquè no pot ser que algú (Alejandro Pelayo, teclista i un dels líders de la banda) es planti sobre un escenari, el que sigui, i ens expliqui que la banda que porta en realitat ve a bolo, que s'acaben de conèixer a la prova de so i que la cosa ha anat "entre el tres y el tres y medio". No pot ser que ens expliquin, entre riures i posats còmics, que estan a la corda fluixa, i que potser en algun moment han de parar i tornar a començar la cançó. No pot ser que confessin que la cosa pot resultar en desastre, i que si és així sempre poden tornar al setembre (per a la revàlida). No pot ser que ens venguin un posat de músics de tornada de tot quan falla el més bàsic, que és la pròpia matèria sonora, en uns temes que volen sonar al pop més íntim i delicat, però que acaben morint d'inanició. No pot ser que el concert acabi amb músics entrant i sortint de l'escenari per ordre i desig de dos líders que han estat incapaços de planificar una hora i mitja d'espectacle. No pot ser que malbaratin un featuring de Jorge Drexler, que perd tota la seva raó de ser quan el deixen al fons de l'escenari tocant una guitarra. I no pot ser, de cap manera, que Leonor Watling es planti al mateix cor del Festival de Jazz per a explicar-nos, de manera totalment surrealista, que el jazz és aquella música en la que t'equivoques i segueixes endavant: "Esto es el jazz", lapida.

En una època on un postmodernisme mal entès ens ha fet arribar a pensar que en art tot s'hi val, em rebel·laré en aquest cas davant d'una proposta que, si bé en la seva forma no acomplia els mínims de qualitat musical exigibles a una banda que comparteix cartell amb noms com els de Chick Corea, Sonny Rollins, Perico Sambeat o Kurt Rosenwinkle, en les seves maneres es va mostrar irrespectuosa no amb la música en sí, que cadascú viu i experimenta com millor li sembla, sinó amb les persones que els van dedicar part del seu temps i dels seus diners.

O això és el que jo crec. Perquè el públic, per a la meva sorpresa -i preocupació-, va riure cadascuna de les gràcies de la parella i va aplaudir cadascuna de les cançons. Així que segurament estarà d'acord amb mi, encara que per motius diferents, quan demani als Marlango que tornin al setembre (havent estudiat la lliçó, si pot ser). Una altra cosa, que m'agradaria saber, és què en pensarà l'organització del Festival.