LPC3

Joseph Haydn
- Simfonia núm. 67 en fa major
Samuel Barber
- Assaig núm. 2, op. 17
Hector Berlioz
- Simfonia fantàstica, op. 14


En aquesta ocasió varem poder comptar amb la presencia d’un gran director com és Leonard Slatkin, un dels directors actuals amb més prestigi i més contrastat, ja que la seva batuta és d'una gran mestressa.

El concert va començar amb la simfonia núm. 67 de Joseph Haydn.

Durant el concert es va poder gaudir d'una interpretació fantàstica. En tot moment el seu discurs musical va ser totalment encertat i molt coherent amb l'estil de l'època. El so de l'orquestra molt equilibrat i amb una gran qualitat de diferents matissos.

Slatkin va dotar a la seva interpretació d'un gran dinamisme que feia que en tot moment la musica respirés i camines musicalment tant en els moviments lents com els ràpids.
Va prosseguir el concert amb l’interessantíssima i poc coneguda partitura de Samuel Barber "Assaig núm.2".
La interpretació va ser esplèndida per part tant del director com dels musics de l'OBC, ja que es va concretar que Slatkin domina a la perfecció aquesta partitura lubricant una interpretació profunda, molt ben dibuixada en les seves dinàmiques amb una musicalitat molt expressiva i arribant a uns punts culminants de una gran emoció amb un so rodó, potent i molt equilibrat per part de l’orquestra.

Va ser un gran plaer poder escoltar i gaudir aquesta partitura gràcies a la seva interpretació.

El concert va concloure amb la conegudíssima simfonia fantàstica de Hector Berlioz.
Poques vegades es programa aquesta obra que Berlioz va escriure a l'any 1830 quan estava enamorat de l'actriu Harriet Smithson la qual va conèixer quan feia el paper d'Ofèlia a París.
Aquesta música evoca tot l'amor que sentia per ella titulant-la "Episodis de la vida d'una artista" composant una musica que descriu l'apassionament que sentia amb les sofrences i alegries que aquest li provocava.

La interpretació, en aquest cas, va estar plena de matisos jugant amb les sonoritats que posseeix la partitura, creant ambients molt concrets i diferents en cada moment que es requeria i amb una gran força musical i de comunicació cap el públic.
Hem de comentar el segon moviment de l'obra que és el mes conegut. En el camp de l’orquestració existeix el paper transcendental de quatre arpes, cosa del tot poc habitual i molt poc usual. Per aquest fet, el poder gaudir d’aquet instrument que li dóna a la partitura els matisos d’un so tant peculiar i molt màgic, i que, en el cas d’aquest concert hem de felicitar a les arpistes que varen fer una execució molt precisa, ben articulada i neta. Quatre arpes alhora sempre és difícil de quadrar i més amb una orquestra tant gran.

Tots els moviments varen estar interpretats d'una manera magnífica en tots els sentits.

S'ha de ressaltar el tracte que va fer de l'obra amb l’originalitat alhora d'interpretar-la ja que al tercer moviment va fer que l’oboè solista toqués des de una llotja del primer pis, contestant al diàleg musical que mantenia amb el corn angles, que era a l'escenari provocant un gran plaer sonor i de matisos a la partitura.

Una cosa semblant va passar en moments concrets de la percussió al quart i cinquè moviment. Els timbals i les campanes es van situar dintre de l’accés a l'escenari i van provocar una major força interpretativa de la musica descriptiva que estaven interpretant.

En definitiva: Leonard Slatkin és un director que domina tots els estils musicals a la perfecció dotant a les partitures d'una gran interpretació amb la maduresa i gran ofici que posseeix aquest music amb els seus tocs de gran sentit de l'humor i saber fer alhora de treballar.

Tot un luxe.