LPC3

El molt eclèctic Festival de Cap Roig proposava per a la primera nit d'agost a en Roger Hodgson, l'ex-músic i cofundador d'una de les bandes més mítiques del segle passat, els Supertramp. Donant un cop d'ull a la programació del festival és fàcil adonar-se'n que no és un d'aquells esdeveniments que programin en funció d'afinitats estètiques o d'una idea musical global i coherent, sinó que ho fan de la mà d'un ben pensat càlcul econòmic, tot tenint en compte les possibilitats del potencial públic que omple la Costa Brava a l'estiu. Només així s'entén que gent com el mateix Roger Hodgson, els Antònia Font o la Sílvia Pérez Cruz comparteixin cartell amb en Julio Iglesias o el David Bisbal, per posar només uns pocs exemples.

Tot i això, sempre és bo tenir l'oportunitat de veure en directe a un dels genis de la cançó popular anglosaxona més grans de les últimes dècades. Acompanyat d'una petita però potent banda farcida de teclats diversos i diferents vents el d'Oxford va quallar un directe molt consistent emparat sobretot en vells clàssics de la seva època com a membre dels Supertramp. Va començar amb dos temes molt populars, Take the long way home i School, i ja no va parar de rescatar joies fins al final del concert. Es va mostrar alegre i distès, com les seves cançons, i fins i tot va dirigir-se al públic després de les primeres interpretacions per a dir que tothom estava molt quiet, que ell necessitava que la gent aplaudís o xiulés. Ho va aconseguir, i el públic va participar tot seguit en la melodia de Easy does it tot xiulant-la amb el suport d'en Roger sol a la guitarra. Després van venir Sister Moon shine i Breakfast in America amb la banda al complert, que van fer que tothom s'aixequés dels seients, gest que s'aniria repetint intermitentment fins al final de la vetllada.

Va interpretar London i Only because of you, dues de les poques peces rescatades dels seus discos en solitari, i va homenatjar als Beatles mitjançant la peça d'en Lennon Across the univers, gran tema que no només no desentona al costat del material d'en Hodgson sinó que fins i tot sembla que l'hagués pogut escriure ell mateix. L'encadenament de clàssics, un rere l'altre, no deixava al públic indiferent: van aixecar-se amb Thelogical song, Child of vision, Dreamer o Fool's Overture, entre d'altres, i van dedicar tota una senyora ovació als músics entre el final del concert i els bisos, que van constar de Two of us i It's raining again, aquest última amb el personal dret picant de mans.

En Roger Hodgson va exposar una gran connexió amb l'audiència, mostrant-se proper i professional alhora. Després de tantes dècades de problemes personals entre els membres de Supertramp, sobretot amb l'altre compositor de la banda, en Rick Davies, sembla ser que les vibracions saludables que desprèn en Hodgson a l'escenari ajuden a copsar l'esperit de les cançons que interpreta, segurament més properes a la seva essència natural de la seva mà que no pas dels refets Supertramp, que encara es passegen pels escenaris liderats pel mateix Rick Davies. En definitiva, tota una mostra de dignitat musical, tant interpretativa com compositiva, tota una oportunitat pels qui van presenciar els Supertramp de reviure velles èpoques glorioses i pels qui encara no hi érem de sintonitzar amb l'herència dels nostres pares.