LPC3

Un baix elèctric (Rich Brown), una guitarra elèctrica (David Gilmore) i una bateria (Damion Reid) van ser els acompanyants del saxo del Rudresh Mahanthappa el passat divendres a la Luz de Gas, a més d'un Mackintosh i d'una sèrie de pedals amb els que el virtuós instrumentista establert a Nova York distorsionava sons o disparava loops. Si algú anava buscant un repertori clarament establert en una certa visió des del jazz de la música hindú anava ben errat (el conjunt de músics ja en donava una idea), ja que la proposta del quartet es va moure més aviat sota el paraigües del llenguatge be-bop evolucionat amb tendències clares cap a les explosions psicodèliques. És cert que moltes de les inflexions melòdiques dels solos sí que tenien un color que transportava cap a sonoritats orientals, però en tot cas ho feien des d'un prisma cerebral, intel·lectual, buscant més aviat la neurona que no pas el batec.

Tot i l'èxit i el reconeixement que el seu treball en la fusió de la música carnàtica amb el jazz ha tingut i té, en Rudresh Mahanthappa és molt més que això: com a professor reputat de música en diferents universitats i com a membre de diferents formacions musicals (ja sigui liderant-les o col·laborant-hi) queda clar que les seves fronteres estilístiques són tan àmplies com el seu mestratge al saxo. El passat divendres tocava presentar els temes del seu àlbum més recent, peces llargues que, a grans trets, van evolucionant des d'una certa tranquil·litat cap a progressions cada cop més intenses, passant pel sedàs del duet solista (guitarra i saxo) i acabant en l'esclat psicodèlic final. També va presentar algun tema ell sol, ajudat de les repeticions que aconseguia mitjançant els pedals i en alguna ocasió de sons pregravats, fins l'agermanament final amb la banda en l'esclat final. Els arranjaments majorment rítmics i potents van ser part important del discurs musical, així com l'immens treball del guitarrista David Gilmore (això és una guitarra elèctrica!) i, com no, el fraseig rapidíssim i intens de notes curtes del saxo d'en Mahanthappa, que recordava, salvant les evidents distàncies, el treball de mites del saxo com el Charlie Parker.

S'ha escrit diferents vegades que una de les claus del naixement del be-bop a mitjans del segle passat la trobem en el mateix Parker i en les complexes relacions entre els músics americans blancs o negres: "farem un tipus de música que els blancs no puguin tocar". D'aquesta afirmació neix, entre d'altres coses, una tendència cap a l'elaboració de discursos musicals cada cop més complexos que acaben, per força, en una intel·lectualització de la música. Música per al cervell, com el passat divendres a la Luz de Gas. Encara que el material extremadament complex fos interpretat sense vacil·lacions, que el so arribés nítid i ben amplificat i que l'actitud propera per part dels músics amb el públic es fes evident a estones, molta gent va marxar abans dels bisos, i encara força més a mig bis. I és que tots els excessos embafen, encara que siguin de caviar. Des de la meva humil opinió, el considerat millor saxo del món es va excedir mostrant-nos el seu virtuosisme, convertint el viatge neuronal que suposa la seva música en una travessia d'alta muntanya només apta per a excursionistes ben preparats.

Per això citava al gran Parker. I és que va donar la impressió que una bona part de l'audiència s'esgotava, segurament per la incomprensió d'una música feta per i pensada per a una elit. Els jazzmen negres de finals dels anys quaranta del segle XX tenien bons motius per a separar-se d'una societat que els menyspreava, i la introducció del be-bop cal veure-la com una mostra d'orgull i valentia. Els professors universitaris de música i els productes d'anys d'estudi a conservatoris de jazz estan a anys llum de l'actitud dels pioners del be-bop (això no és bo ni dolent, senzillament és), i potser és per això que els excessos de virtuosisme com el del passat divendres tendeixen majoritàriament a descol·locar a l'audiència, una audiència que en gran part va preferir anar desfilant fora de la sala abans que acabar el concert del considerat pels experts com a millor saxo del moment.