LPC3

Dins del cicle que proposa aquests dies la Cité de la Musique anomenat « El somni americà », va tenir lloc un concert a càrrec de l'Ensemble intercontemporain amb la col·laboració del prestigiós grup Synergy Vocals. Dirigits pel reconegut internacionalment François-Xavier Roth, els solistes de l'ensemble fundat per Pierre Boulez van abordar molt satisfactòriament les obres de tres autors americans de generacions diferents. Les tres obres escollides van complementar-se a la perfecció, convidant els espectadors a navegar des del complex contrapunt rítmic d'Adams, passant per les textures dilatades de Hackbarth fins al sempre hipnòtic Reich.

La Chamber Symphony (1992) de John Adams va ser l'encarregada d'obrir el concert. La peça, que manté certa relació amb l'Opus 9 d'Arnold Schönberg, es caracteritza per una gran complexitat tècnica, que els solistes de l'Ensemble intercontemporain van defensar sobradament. Estructurada en els tres moviments clàssics i mantenint-ne els seus caràcters (un primer temps moderato, un segon més líric i el tercer ràpid), es caracteritza entre d'altres per la continuïtat d'unes cèl·lules rítmiques que fluctuen entre els instruments i que constitueixen un motor rítmic constant. Sobre aquest s'entrelliguen els motius contrapuntístics i virtuosos dels solistes, alhora que de tant en tant la secció de vents metall dibuixa línies que s'obren pas per sobre d'aquesta maquinària com mostrant-nos la línia de l'horitzó. Curiosament, l'autor confessa que a part de Schönberg, va utilitzar com a referent la música dels dibuixos animats dels anys 50 que mirava el seu fill a l'habitació al costat de l'estudi on ell treballava: "Aquestes músiques hiperactives, obstinadament agressives i acrobàtiques van començar dins del meu cap a barrejar-se amb la música de Schönberg, ella també hiperactiva, acrobàtica, i no menys agressiva. Em vaig adonar aleshores de tot el que aquestes dues tradicions tenien en comú". L'ensemble va saber mantenir aquesta tensió rítmica constant i teixir l'entramat de motius violents, donant-li un bon caràcter a la peça, que va fer impensable que decaigués l'atenció del públic al llarg de tota l'obra.

Lluny d'aquest caminar frenètic, ens van presentar, seguidament Crumbling Walls and Wandering Rocks (2009) de Ben Hackbarth i el seu univers sonor ampli i profund, que combina deu instruments i sons electrònics. Inspirada en el desè capítol de l'Ulisses de James Joyce en què els personatges passen el dia errant per Dublín, creuant-se amb les mateixes persones, passant pels mateixos llocs, trobem en la peça sonoritats i motius que van i venen, que marxen i que tornen. Les possibilitats tècniques de la sala de concerts de la Cité van permetre una molt bona percepció de l'univers electrònic de la composició, que amb la seva sofisticada espacialització va generar unes grans masses sonores que es van passejar dins l'auditori com una tempesta que no arriba, o un gran vaixell abandonat que gemega. Destacar la gran precisió amb què van abordar els instrumentistes la part central de la peça, plena de motius fugissers i complexitats rítmiques.

Per concloure el concert vam tenir el plaer d'escoltar Tehillim (1981) de Steve Reich, que va semblar sintetitzar l'aspecte rítmic d'Adams i els espais frondosos de Hackbarth, gràcies als seus clappings i percussions constants, i a les melodies vocals en forma de cànon. La precisió i brillantor amb què van sonar les veus del Synergy Vocals, dotades de l'amplificació exacta per tal que tot el conjunt sonés equilibradament, de ben segur van posar els pèls de punta a més d'un espectador. La interpretació va dotar la peça de majestuositat i contundència, i va ser la manera ideal de concloure la vetllada.

En resum, un concert excepcional, amb uns instrumentistes d'alt nivell i un repertori molt ben triat: d'estils diferents però molt complementaris entre si. Aquest concert posa de relleu la bona tasca de l'Ensemble intercontemporain en la difusió i col·laboració amb els compositors de música contemporània, dissenyant alhora bones propostes concertístiques de molta qualitat. Chapeau!