Tres dies de Primavera

David Laporta 19-12-2012

Primavera Club, Barcelona, 6, 7 i 8 de desembre de 2012

-DIJOUS

Comença el tast d'hivern al que ens ha acostumat el Primavera Sound per mantenir la flama encesa. No podem deixar de parlar de les complicacions, especialment marcades pel tancament de la sala Apolo a Barcelona per problemes estructurals, acompanyats de nous emplaçaments, modificacions al cartell, reduccions d'aforaments i fortes mesures de seguretat que fan pensar que corresponen a un major zel després del desgraciat accident al Madrid Arena.

Entrem al Sant Jordi Club amb la sensació que som els únics humans que han resistit una catàstrofe atòmica i ens trobem Sr. Richard Bishop en un espai immens, pot adequat per aquest moment. Comença amb floritures i jocs d'escales impregnades de sons àrabs de la seva família materna libanesa i, calmadament, es llença per una espiral d'improvisacions que l'obliguen a pujar el to i fer sagnar la seva preciosa electroacústica amb el tema Zurban. Llavors et sembla que ha de començar a sonar l'arsenal d'amplificadors que esperen Swans. Una música que no es limita al HxC surrealista dels Sun City Girls, sinó que concentra la serenitat d'una vida en harmonia. Amb el creixement de grups unipersonals de multi-instrumentistes i amb la tendència a augmentar-ho tot a nivell quantitatiu sobta la senzillesa d'una sola guitarra nua, t'obliga a fer un exercici d'humilitat necessari, et convida a la introspecció: s'han d'agrair propostes tan sinceres.

Més tard. Protegit per una cova d'amplificadors amb els braços en creu i exercint de director d'orquestra, Michael Gira lidera els esperats Swans, que comencen a dilatar el temps amb bucles de slide guitar. El mateix Gira, amb una patada a terra, obre la porta a la barbàrie i veient com Chris Pravdica (baixista) rasca el seu precision saps que no mancarà so. Com en un malson d'Enio Morricone ens transporten a un duel de western entre el bé i el mal on la foscor pren el poder. Els dos percussionistes, dels que amb prou feines podem veure els plats, un gran gong i unes campanes cilíndriques (tocades per un fuster de nom Thor) és guanyen el protagonisme tocant a l'uníson. L'energia és canalitza en dos acords que acaben per fondre's en un sol i donen pas als monosíl·labs Fuckfuckfuck... La música és un simple instrument per transmetre l'energia... suor... sorolls,  vibracions i textures. Violins i compassos de 2x2 que semblen tropes endinsant-se en les fosques entranyes de Gira amb els que tots quedem atordits pels harmònics, les sirenes i els cants tàntrics de to be kind; eternitat feta musica. 

Baixada apoteòsica fins a l'Artèria Paral·lel per acabar de veure The Soft Moon i el seu hedonisme ballable. Un power trio poc habitual format per Luis Vázquez (guitarra, sintetitzador i veus), baix i bateria electrònica contrasten de ple amb les propostes anteriors. Un públic entregat amb un so de bases simples i melodies repetitives que ens transporten a temps pretèrits de l'electrònica. Una ampolla de cava sorgeix del públic i li dóna energia a Luis pels bongoes que, moguts per l'eufòria, acaben contra terra. Un fi de festa molt "primaveresc".

 

-DIVENDRES

Little Wings, el projecte de Kyle Fields, et presenta la música ideal per fer un gintònic de sobretaula amb els amics, una gran veu i un personatge a tenir en compte; pintor, surfista i editor de música, un artista total. Et donen ganes de recórrer el món amb una Caravelle buscant onades i no deixar d'escoltar-lo: potser tot ens aniria millor a tots.

The Monocrome Set Fields rera l'estructura clàssica de rock de cinc components on el toc especial l'aporta la noia que va variant entre violí i mandolina; per la resta proposta desenfadada però sense gaire recorregut.

Canviem d'escenari i ens dirigim a una nit amb Los Planetas i els seus satèl·lits. Podem veure poca estona de La Bien Querida i comencem forta la nit amb una proposta d'indie sense complexes.

Surt l'Alberto amb els Sr. Chinarro. Sonen frescos i amb vigor, però com sempre els renecs no és fan esperar: reben l'opus, les guerres, el facebook, el matrimoni... no se salven ni mites com Muse o Arcade Fire... només alaba "las fuerzas de la naturaleza". Es llença a dir unes paraules en català, tocant Rayo Verde i demostren ser una banda sòlida. Acaba recordant-nos que el món no s'acaba.

Triangulo de Amor Bizarro fan la feina guanyant-se al públic des del primer acord. Una base marcada de baix i bateria acompanyats d'una desenfrenada persecució entre la guitarra i el sintetitzador. Empalmen temes y amb Ellas se burlaron de mi magia marxen deixant-nos amb ganes de més.

Los Planetas tornen als escenaris amb un joc de llums blaves i ens fa presagiar que han canviat i perpetren el que serà el millor concert que han fet pels allà presents. Un J més comprensible que mai i una volta de rosca més a la ja coneguda fusió d'arrels amb indie. Reafirmen que no s'acabarà el món, comencem a patir pel futur i no sabem si ara l'indie és optimista. Després de Reunión en la cumbre ens regalen un dels moments del festival amb Ana (de La Bien Querida) i una envejable concatenació d'himnes: Santos que yo te pinté, Lo que me debes me lo tienes que pagar, Alegrías del incendio, Segundo premio, Buen día... Fins i tots pels més escèptics, un concert inoblidable.

 

-DISSABTE

Comencem a l'Artèria i passa a ser una sala amb cadires, la part central de l'escenari queda reservada per una bicicleta BH clàssica i al seu voltant, formant una piràmide, els Antònia Font i Pau Debon presidint-la. Presentació del nou disc de cançons molt curtes: prometen 40 temes en poc mes d'una hora. Melodies que t'acaronen, a les esquenes d'un piano de cua, un ventall ampli que va des del pop potencialment ballable fins a treballs de barroquisme, temes nus a capella i una fusió de pop amb jazz amb el que es troben molt còmodes, evolució natural poc vista i molt interessant. Per acabar, el Pau puja a la BH rosa i, pedalant sense anar enlloc, es despedeixen. Una proposta imaginativa que aporta frescor.

Mark Lanegan i la seva banda surten puntuals, amb la sobrietat que s'espera d'ells. Veus la facilitat amb la que els temes sonen rodons, sense ni tan sols mirar-se. No hi ha grans floritures, es limiten a tocar i ho saben fer. Trobo a faltar que el Mark fumi entre tema i tema, però ni així perd l'abassegadora personalitat, sens dubte és el frontman més destacable del festival. Escullen un repertori de temes àgils i el públic agraeix més I hit de city que Resureccion song: un concert sòlid.

Ariel Pink's Haunted Graffiti presenta una proposta més irreverent, pantalons roses i una bufanda acompanyen els seus cabells roses. Un electropop de finals dels 80. Canta amb un registre de veus ampli i creant un eco de tro (que no treu ni per parlar amb el públic): potser fa uns anys eren trencadors però en l'actualitat no aporten gaire musicalment parlant.

The Vaccines, molt esperats, surten donant canya amb un baix Rickenbacker per sortir de la monotonia dels Fender, però amb l'enèsima jaguar del festival, demostren que són una altra cosa però no deixen de formar part de la família. Una banda de garatge del segle XXI, li donen a la gent que té prou energies per seguir al festival motius per quedar-se i converteixen el Sant Jordi Club en una enorme sala de ball.

Tanquem el festival amb electrònica, que tampoc ens motiva en excés, pensant que tot i els problemes s'han pogut veure grans concerts gràcies a l'esforç de tothom i amb l'esperança que el Primavera Club segueixi enamorant-nos en properes edicions.

 

Fotografies de Dani Canto

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!