LPC3

Aquest any el Festival de Jazz de Barcelona ha apostat per una col·laboració amb el Festival de Jazz d'Umbria (el que ells han anomenat Umbria Jazz Barcellona, pronunciat a la italiana) que s'ha mostrat com un dels grans encerts de l'actual edició, amb èxits rotunds com el del pianista Stefanno Bollani o el del jazzman Enrico Rava. Dins aquest marc s'encabia el duo del passat divendres del trompetista i fiscorn italià Paolo Fresu amb el pianista d'arrels cubanes Omar Sosa, que també va acabar sent una immensa vetllada musical.

Les cadires damunt l'escenari del Luz de Gas no són gens habituals, i el munt de gent reunida per un concert de jazz tampoc. Tota aquesta expectació no va davallar quan van començar a tocar, tot el contrari. Amb el piano i la trompeta com a canalitzadors principals de la seva música, però usant també uns teclats amb timbre d'òrgan i el fiscorn, a més d'ajudats a estones de samplers disparats per ells mateixos, tots dos van fer vibrar al públic de principi a final, en un directe rodó que confirma la salut del jazz italià actual i reafirma la necessitat d'establir ponts culturals amb l'exterior com el de la col·laboració dels festivals de jazz de Barcelona i Umbria d'enguany.

La capacitat melòdica d'en Fresu casa a la perfecció amb la música atmosfèrica dels teclats del Sosa, i tots dos s'entenen molt bé. Per una banda en Sosa crea un espai sonor molt ampli, amb algun que altre "arrebato" cap al latin; per altra, la trompeta del Fresu toca la nota justa en el moment oportú i transporta a l'oient a viatjar segur a través de les seves línies melòdiques. Plegats estableixen un diàleg que sembla etern i que va evolucionant emotivament ara amb delicadesa, ara amb brutalitat, a estones més foscament, a estones més lluminós. Un diàleg fluid i comprensible tot i la seva complexitat i la multitud de referències que incorpora, barrejant melodies mediterrànies amb ritmes caribenys, sonoritats àrabs, africanes, americanes, europees...

Per altra banda, l'impacte visual de tots dos dalt l'escenari, tot i no ser allò principal, ajudava a entrar dins l'atmosfera de tots dos músics. El trompetista sard semblava un arquer grec amb texans disparant música, i l'altíssim pianista cubà irradiava calma i bones vibracions enfundat en una espècie de túnica blanca, en el que visualment era una postal de com la música és capaç d'ajuntar gent en principi tant diferent sense que ningú perdi la seva essència.

Això és el millor dels formats de directe amb pocs músics, sobretot si són tan bons: que tot queda més a la vista. En aquest sentit va ser tot un plaer assistir a una fusió musical tant coherent d'idees en principi tant diverses. La potència melòdica italiana que projecta en Paolo Fresu, o aquesta soledat nocturna i romàntica que inspira, quallen al costat dels embolcalladors teclats d'en Sosa i de la seva rítmica caribenya. Tots dos músics van gaudir dalt l'escenari i van saber comunicar-se fluidament des de les seves pròpies postures, a més de posar a l'oïda de tothom el seu talent musical. Potser no haguessin brillat tant en un format diferent, més col·lectiu, i és que a vegades tres és multitud.