LPC3

El mateix dia que la societat civil decidia sortir al carrer i organitzar-se conjuntament per fer política real seguint l'impuls de les revoltes populars del nord de l'Àfrica; uns altres revolucionaris, que també difonen la cultura de la pau i de la reflexió, omplien la Bikini a vessar, difonent el seu missatge a través de la música reivindicativa per excel·lència: el reggae. I no qualsevol reggae sinó el del mític Bob Marley, en la celebració del trentè aniversari de la seva mort.

Segurament trobaríem molts paral·lelismes entre les reivindicacions que Marley feu en el seu dia i les que es demanen des de les places espanyoles, com la crítica al sistema financer global, a les pràctiques de la classe política, les injustícies socials, la pobresa, el racisme... Però el fet que el concert de Groundation en homenatge a Bob Marley coincidís amb el moviment 15-M no és més que una mera casualitat digna de citar.

Obrint amb Soul Rebel, la banda posava al forn tots els ingredients que els defineixen com la formació amb més solidesa de l'escena del roots actual. Amb un repertori que recorreria els temes més negroides de la discografia dels jamaicans, els californians abordaren amb més fermesa i bon gust de la que els Wailers contemporanis mai hagin tingut; una nit d'aquelles de sentiments a flor de pell. Podríem dir que els Wailers actuals sonen infinitament més moderns que els Groundation, i no estaríem dient cap bestiesa.

A Heaten les veus de les coristes jamaicanes -Kerry Ann Morgan i Kim Pommell- mostraren la seva tòrrida potència i amb el "pepino" Punky Reggae Party el so compacte de la banda quedà plasmat com si es tractés d'una màquina a ritme de metrònom. El solo del teclista Marcus Urani a lo Bunny Wailer seria l'aroma prèvia a un interludi que invocava l'esperit d'en Bob amb uns "Marley... brother Marley" a mode de mantres religiosos. I segur que de ressuscitar, ell mateix hagués mogut el cap endavant i endarrere seguint el groove del grup. El ritme no caigué amb Work i amb Fusin' & Fighting la secció de vents -amb el trompeta David 'Diesel' Chachere i el trombonista Kelsey Howard- jugà una entrada explosiva, malgrat com a instruments solistes sonessin senzills, per més que no pobres. El 'menos és mas' sempre ha estat una gran premissa en el reggae.  

Al meu voltant tothom lluïa un somriure d'orella a orella, i és així que me n'adono que els rituals d'invocació de la banda han fet efecte. Els cops de puny sonors del bombo -amb la força del bateria Tekanawa Haereti darrera- i del baix -amb "Iron" Ryan Newman al capdavant-, son la punta de l'iceberg, que més que arrelat en el reggae és arrel pura per sí mateix emetent ràfegues des d'una inamovibilitat brutal. L'autenticitat dels nord-americans a nivell musical queda interrompuda per un instant pel parlament de Harrison Stafford, que agraeix que "malgrat el món estigui fet una merda, hem d'estar contents d'estar aquí i poder tocar a Marley" tot remarcant la tasca revolucionària del jamaicà com allò més important del seu missatge i el consol de la seva música com a remei per les nostres ànimes.

Misty Morning ens permet sentir el falset més característic del cantant, imitant descaradament al de Trench Town en la seva època de Wailer tocant ska. Amb Concrete Jungle, un dels millors temes que s'ha escrit en tota la història de la música, el percussionista Mingo Lewis Junior -fill del percussionista Carlos Santana, segons em comenten els editors de la banda- fa un solo carregat de cubanisme i que traça el parentiu entre els ritmes caribenys i llatins. I tornem a Jamaica amb Trench Town, on el solo del trombó retorna a la banda al roots que ha fet reviure, ni que sigui per una nit, a Carlton Barret, Marley i Peter Tosh.

Arriba el bloc de temes propis i la força amb què toquen evidencia que la banda es defensa amb la mateixa solvència i personalitat faci el que faci. Per més que un estil modern treu el nas a la palestra, la sala desborda passió i el dubstep succeeix a les aromes llatines. Tinc la sensació d'estar davant d'una màquina despietada, que va molent a poc a poc les durícies dels esperits de tot aquell romàntic que creu que el reggae és cosa del segle passat, i que la modernitat és cosa de música blanca. No poden estar més equivocats i la vena no pot fer més que caure'ls dels ulls!  

Els discursos a favor de la necessitat d'unitat citen a personatges com Osama Bin Laden - a pocs dies del seu assassinat-, als cristians, a Ahmadineyad... -One World!- repeteix amb posat seriós. I és que la convicció amb la que sustenten la maquinària està forjada amb els més profunds eslògans ideològics, i amb afany educatiu rere cada frase, de cada missatge profètic...

El retorn al repertori de Marley es caracteritza per un bloc molt més comercial. Nice Time o Could You Be Loved amb un onatge de braços enlaire irrefrenable i que acompanyen el baix més funk i les progressions més jazzístiques. Les coristes reparteixen doll de veu a tort i a dret, i els seus balls esvalotats i salvatges donen mostres d'africanisme caribeny a dojo, sent part d'un espectacle profundament ritualista que actua d'imant, a la vegada que expel·leix cap enfora, per la força d'un estil que dominen tant com estimen .

El primer bis arriba de la mà d'Exodus, on el solo de la guitarra de Harrison tenyeix de personalitat pròpia el tema sense perdre de vista el seu paper d'avatar, i amb l'aclamació de públic i tècnic de llums fent pampallugues, regalen l'últim tema tancant la nit amb un Natty Dread apoteòsic.