LPC3

Trilok Gurtu, percussió i veu
Carlo Cantini, violí i melòdica
Valentino Corvino, violí
Sandro Di Paolo, viola
Stefano Dall’ora, contrabaix

Només calia fer un cop d’ull al preu de les entrades per endevinar quin era el concert estrella del tercer festival internacional de percussió de Catalunya. No és que l’event no s’ho mereixi: Trilok Gurtu, conegut sobretot arrel de la seva brillant col•laboració amb John McLaughlin, és un dels mestres de la percussió oriental que a més, ha sabut afegir al seu discurs interpretatiu elements del jazz i del rock, percussions africanes i llatinoamericanes, parts de la bateria i fins i tot el cajon flamenc.

Gurtu, especialista en establir lligams interculturals, se’ns presenta amb el quartet de corda Italià “Arké string quartet”, amb el qual ha editat un molt interessant disc que barreja els aires orientals amb moments en què la música camina per una sonoritat lírica i mediterrània, amb el propòsit explícit de cercar la puresa de la melodia i el ritme, que es troben presents a ambdues tradicions.

El concert va començar puntual, però amb els músics una mica freds. Fent servir un símil esportiu: no van entrar en el partit fins ven bé passat un quart d’hora. Amb molt d’encert, el quartet substitueix el violoncel pel contrabaix, que Stefano Dall’ora interpreta amb un polze més proper al jazz, fet que ajuda a connectar les sonoritats de les cordes amb la percussió, donant una gran cohesió sonora a la proposta. Una deficient sonorització del contrabaix va provocar que en els primers temes al grup li manqués aquesta cohesió i sonés descompensat. En favor del tècnic de so, cal dir que aquest fet es va corregir i el so general va millorar notablement.

És el moment en què el grup ens ofereix la malenconiosa “Fes”, de Carlo Cantini, una de les millors peces del disc. A partir d’aquí el concert va anar a més. El grup ens mostra les seves millors armes: els ritmes trencats i nerviosos, efectes percussius amb els violins, els solos, en especial els del violinista Valentino Corvino, acords rascats, com imitant un ukelele o una mandolina (en aquest aspecte em feia recordar la “Penguin Cafe Orchestra”) i sobretot les demostracions percussives de Gurtu, amb la seva màgia amb la tabla i la seva impressionant capacitat polirrítmica.

Malgrat un poc encertat passatge d’efectes percussius (ni el mateix músic hindú sembla ja molt convençut del “numeret” amb els cubells d’aigua), Gurtu recupera l’alè i cerca el punt culminant, servint-se dels intrincats jocs vocals dels ritmes de la tabla, que deixen el concert en un punt àlgid i als assistents amb ganes de més.

El bis, “Nanda”, amb Gurtu al cajon, una melodia lluminosa i optimista amb l’ajut del públic, un bon final per a un concert que va començar certament fluix, però que va anar de menys a més. Pels que no van poder anar-hi, el disc és una bona i recomanable opció.