LPC3

L'Ariane de Dukas arriba al Liceu un segle després de la seva estrena parisina. Mai no és tard, si la música paga la pena. Ironies del destí, aquesta òpera que -juntament amb el Pelleás- reconfigura la narrativa operística del XX segueix suscitant al públic (i a alguns companys crítics!) una reacció incòmoda de difícil classificació. Alguns encara pensen que la densa orquestració del compositor equipara la peça a una simfonia lleugerament pigada de cant, mentre altres li neguen directament el caràcter de ser una obra de teatre cantat. Efectivament, Dukas segueix el mandat de Gluck, i la seva orquestra participa com un element més de la trama narrativa (vegi's el final, on la fugida d'Ariane és compensada pel caràcter agredolç de la melodia). Però, mentre ningú no negaria al teatre gluckià el caràcter operístic, el pobre Dukas encara ha de guanyar-se el pa de la commiseració. Misteris de la vida...

En qualsevol cas, per llegir aquesta òpera, cal filar prim en les intencions del compositor. L'admiració que Dukas sentia per l'Orphée no és només una qüestió instrumental: si en la tragèdia del compositor alemany vèiem reproduït el tema òrfic de la pèrdua de la dona, aquí és la dona mateixa la que marxa sola del Purgatori. Ariane desvetlla ànsies de llibertat en les mullers presoneres de Barbe-Bleue, però aquestes prefereixen romandre amb el seu maltractador. La dona lliure ha d'eixir sense companyia, incapaç de rescatar el vessant de la pròpia ànima que depèn del jou de la masculinitat; és la dona lliure qui no pot vèncer la dona esclava, perquè som tots incapaços d'alliberar els altres. Claus Guth ha fet novament la feina, i ens mostra un espai manicomial on hi regna un Barbe-Bleue sense grandiloqüència, un tirà de pacotilla que no espanta ningú, un home normal que perd el nord atesa la seva pròpia banalitat. Guth ens mostra que la pitjor subjecció de la dona és contra la banalitat masculina. Esperem noves lectures del regista alemany. Sempre ens fa pensar.

Motius òrfics a banda, Ariane és un dels papers per a soprano més durs del repertori francès. Katarina Karnéus va complir en escreix la marató, amb escadussers aguts fora de to i alguns problemes a la respiració imputables a una batuta no sempre atenta a les necessitats dels cantants. La mezzo Jane Dutton, a qui ja havíem aplaudit a la Walkure liceista del 2008, va brodar una dida que no va esdevenir gens secundària. D'entre les mullers de Barbe-Bleue, va destacar enormement la Sélysette de Gemma Coma-Alabert: la qual cosa ens porta a felicitar novament la direcció del Liceu per donar oportunitats a cantants de casa com ara Beatriz Jiménez (Ygraine), Elena Copons (Mélisande) i Alba Valldaura (Alladine). Nogensmenys, resulta bastant difícil entendre la presència d'un tità de la veu com José van Dam en un personatge, Barbe-Bleue, que a penes entona dues línies. Si el cantant es volia acomiadar del teatre, hom podria haver cercat un vehicle un pèl més digne...

Stéphane Denève va conduir eficaçment una orquestra més avesada a la força wagneriana que als instants més onírics de la partitura (especialment, el seu extraordinari final), i va concertar bé els cantants, tot i presentar un gest sovint esquiu a l'hora de disparar les entrades. El Cor de la casa segueix en bon estat, tot i que els interns no acabin d'arribar al públic com déu mana i només sentim una espècie de remor de fons quan el cor intervé fora de l'escenari.  

Per qui encara ho dubti, som davant d'una òpera com una casa de pagès, fonamental en el decurs del XX, que complementarà perfectament l'esperada Pelléas et Melisande de la propera temporada. Ja frisem...

Fotografies d'Antoni Bofill