LPC3

Els barcelonins no hem vist gaire el gran mestre americà Leonard Slatkin, ànima de les orquestres de Detroit i de Pittsburgh, i un dels grans directors del nou continent. La visita de Slatkin -que ja havia dirigit l'OBC el maig del 2008- hauria de fer-nos reflexionar sobre l'escàs interès que hem tingut els catalans en importar talent sonor dels Estats Units. És cert, ens visiten regularment mestres com Maazel (un americà profundament lligat, no obstant, a la tradició musical europea) o solistes de renom com ara Joshua Bell: però aquest fet no esmena que Barcelona sigui un dels molts indrets d'Europa que encara manté la recança d'escoltar música provinent dels Estats Units, seguint aquell prejudici que té a la música nord-americana o d'inspiració ianqui com una forma d'art menor. Fa temps, recordo haver sentit un company crític (poc versat en l'art musical, com acostuma a passar) escarnir visceralment la tercera de Copland, una autèntica obra mestra que cal ser bastant sabatot per no estimar amb bogeria. Mantenir aquest prejudici ens farà oblidar una part essencial de l'art sonor del segle passat.

Caldria escoltar Una americà a París de Gershwin milions de vegades per avorrir aquesta joia musical, un autèntic passeig multicolor que Slatkin coneix al mil·límetre! Feia temps que no escoltava una OBC tan ben empastada, amb un swing perfectament esculpit. Slatkin és d'aquells mestres que no empra cap gest excessiu, que es disposa corporalment davant l'orquestra com un espectador més d'una música que sempre vol deixar fluir sense protagonisme: aquest americà no va tenir cap moment de fallida. Abans, Slatkin havia reduït l'OBC a una formació cambrística per interpretar La Création du monde, op. 81a de Darius Milhaud, un fantàstic ballet marcat pel viatge del compositor a Londres i Nova York, on es va familiaritzar amb l'estètica jazz. Milhaud fila aquesta peça amb molta saviesa, i els disset happy few de l'orquestra la van tocar molt bé: només podem esmenar una certa precipitació dels percussionistes a l'inici ombrívol del Preludi, i el so mat del contrabaix en una fuga extremadament difícil. L'únic punt negatiu de la peça, gens imputable ni a músics ni a director, va ser el volum excessiu del metall, que es va sobreposar en tot moment a la corda, i que mostrava la urgència de millorar l'acústica de la sala gran del nostre Auditori.

La segona part ens va portar el greatest hit del nou món, una novena de Dvořák que cada any escoltem moltes vegades (sempre recordo als nostres bons programadors que se'n diu novena perquè n'hi ha unes altres vuit que també valdria la pena de descobrir abans que ens engaltin a la tomba). Slatkin va filar amb una perfecció sobrada -i de memòria- tota la peça, ordint una de les millors actuacions que li hem escoltat a l'OBC. El primer moviment, Adagio. Allegro molto, caminava amb molta gràcia i tranquil·litat d'esperit, i l'arxiconegut Largo (que ens sorprèn de nou per la seva genialitat en el solo d'oboè) va mostrar un vent fusta ben segur i un so immaculat a una corda que la batuta feia frasejar de meravella. La tensió va baixar un pèl al Scherzo, on vam trobar a faltar una major trepidació en les figuracions de la corda. El quart moviment va resultar enèrgic -i les trompes van mantenir el tremp, cosa difícil- però hi vam trobar a faltar cert sentit tràgic que sempre li hem trobat a aquest final de la simfonia del Nou Món. Minúcies de perepunyetes que, insistim, no ens faran oblidar un concert fantàstic, i la tasca d'un americà que volem més a Barcelona.