LPC3

Òpera en tres actes. Text de Antonio Somma, inspirat en Gustave III, ou Le bal masqué, de A. Eugène Scribe. Estrenada al Teatro Apollo de Roma, el 17 de febrer de 1859.

Director d’orquestra: José Collado
Director del cor: Daniel Martínez
Director d’escena: Carles Ortiz
Disseny d’escenografia: Jordi Galobart
Il·luminador: Nani Valls
Realització de vestuari: Cornejo
Maquillatge: Nani Bellmunt
Perruqueria: Toni Santos

Riccardo: Josep Fadó
Renato: Ismael Pons
Amelia: Maribel Ortega
Ulrica: Tatiana Menchikova
Oscar: Tina Gorina
Samuel: Peter Buchkov
Tom: Marc Pujol
Silvano: Jordi Sànchez
Un jutge: Carles Ortiz
Un servent d’Amelia: Pablo Oliva

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquesta Simfònica de Sabadell


Un ballo in maschera és un dels títols més desitjats i preferits pels tenors. El mestre José Collado va voler dedicar la funció al recentment desaparegut Luciano Pavarotti, precisament amb un dels títols verdians preferits, sinó el seu preferit, del tenor de Mòdena.

En aquesta tessitura, Josep Fadó va començar enèrgic i amb empenta en la seva primera ària: La rivedro nell’estasi, amb un gustós fraseig i un timbre característic que té una marcada tendència al so fix en els aguts. Fadó va saber estar a l’alçada de Riccardo, si bé li mancà lirisme i una major integració en escena en el paper d’enamorat turmentat pel fet d’estimar la dona del seu millor amic. Una mica irregular en el duo i visiblement cansat en l’ària final Ma se m’è forza perderti, complí amb solvència un dels papers més emblemàtic del repertori verdià per a tenor.

Maribel Ortega, que encara resta en la memòria del públic sabadellenc per les seves magnífiques Norma i Lady Macbeth d’anys passats, es presentava amb el seu debut en el paper d’Amelia, un personatge que sembla escrit per a la seva veu. Ortega posseeix una enlluernadora elegància escènica i un marcat magnetisme verdià, el qual desgrana amb una veu forta, rica en la zona aguda, d’insolent facilitat, amb un centre generós i uns greus que han guanyat homogeneïtat amb el temps. Ecco l’orrido campo fou cantada amb sentiment i un colpidor fraseig; un lleuger problema en algun agut no restà heràldica a la seva entrega, ja que amb l’extraordinari duo següent: Teco io sto, Ortega acabà per demostrar empíricament per què és una verdadera veu de soprano verdiana amb majúscules. Certa falta d’emoció en l’ària final Morró ma prima in grazia, on un greu no quedà al seu lloc, semblà ser més una conseqüència de l’evident falta de sentiment dramàtic en el gris acompanyament del mestre Collado. En resum, Ortega es manifestà com la veritable estrella vocal de la nit.

El Renato de Ismael Pons no té fissures; el baríton menorquí és tot un professional que presta la seva veu rodona i una envejable seguretat en els aguts (aquests han perdut brillantor i frescor però son sempre a lloc), i va anar escalfant motors fins a rubricar la seva actuació amb un Eri tu che macchiavi impecable.

L’altra veu greu de la nit fou la Ulrica de la russa Tatiana Menchikova. Sense tenir un gran fraseig, la veu té una consistència considerable i va saber donar els accents obscurs, amb els cops de glotis tan de l’escola russa, que s’escauen perfectament en aquests tipus de personatge.

Tina Gorina va ser una brillant Oscar, i si bé començà irregular en la seva primera ària, anà agafant el to i tancà una actuació ben treballada, amb eixerides notes agudes i pianos aconseguits. El tàndem dels dolents, amb un color fosc i densitat remarcable, van pujar la qualitat del repartiment amb el Tom del jove Marc Pujol i la grata sorpresa del búlgar Peter Buchkov com a Samuel, una ferma realitat que ve a continuar la gran tradició de veus de baix que te l’emèrita escola búlgara.

José Collado no acabà d’encendre la guspira verdiana, amb un so uniforme però sense el nervi i el lirisme que necessiten pàgines tan emocionants com el duo d’Amelia i Riccardo, o la segona ària d’aquesta; el mestre descarregà més en els moments èpics o finals d’acte però amb un resultat irregular de l’orquestra; excel·lents cellos, no tant els violins i un cor correcte.
En la seva cinquena posada en escena a Sabadell, el tàndem Carles Ortiz, direcció escènica ( i que acostuma a sortir com a particchino, aquí com a jutge) i Jordi Galobart, escenografia, signaren una posada en escena efectiva, però massa típica i tòpica. Clàssica, amb vestuari lluent i colors crema i pastís, van moure el cor amb rutina escenogràfica. La feina de direcció d’actors molt desigual: brillant i ideal Oscar, imponent i carismàtica Amelia, desdibuixat Riccardo, o inexpressiu Renato, sembla que la concepció clàssica es confongui amb moviments de cartró-pedra que resten credibilitat als personatges. Tot i això l’espectacle funciona amb eficiència i concordança estilística i deixà el regust de feina ben feta, cosa que a Sabadell cada vegada és més la marca de la casa.