LPC3

El Barber de Sevilla (versió concert). Orquestra Simfònica de Castella i Lleó. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Christian Senn (Figaro), Sylvia Schwartz (Rosina), Antonio Siragusa (Almaviva), Luciano di Pasquale (Bartolo), Gábor Bretz (Basilio), Íñigo Martín (Fiorello), Gwenaelle Chouqet (Berta). Jean-Christophe Spinosi, director.

Entràvem al Palau, mig buit, amb una mandra supina. Veure un Barbiere, com qualsevol altra proposta operística, en versió semi-escenificada... pot arribar a quotes d'avorriment importants, o entrar en l'histrionisme abassegador. Però la tasca meravellosa d'un gran equip de músics, sempre al servei del teatre cantat i allunyats de la gracieta nua, ens va fer sortir del Palau més contents que un pèsol. Amb quatre recursos escènics de sabata i espardenya (en aquest cas, una cadira, paperassa, i altres andròmines), Jean-Christophe Spinosi i els seus músics es van posar al públic a la butxaca. Es poden discutir alguns gags d'aquesta proposta (l'aparició d'Almaviva com un fumeta o la implicació del director musical en la trama) pensada per ciutats on l'òpera hi té poc accés i ideal per a un públic que desconegui les convencions del gènere, però el resultat important, el musical, no desentona en absolut.

La primera nota, i excel·lent, per una formació que mai no havíem pogut sentir i que ens va semblar fantàstica i molt ben empastada. A banda de participar en alguns gags (aixecar-se durant els crescendi o interactuar momentàniament amb algun dels actors), l'Orquestra Simfònica de Castella i Lleó va sonar impol·luta. Alguna badada ocasional a la trompa, i un concertino francament millorable, no va esmenar un so brillant i entusiasta que no va defallir al llarg de l'òpera. Jean-Christophe Spinosi té la massa ben apamada, i -tot i un histrionisme un pèl desaforat- la va dirigir com els àngels. Al director francès el traeix sovint l'entusiasme; la progressió de l'orquestra queia sovint en l'exageració (passant del mezzoforte al forte sense transició, mitigant així la gràcia i empenta al volum creixent típicament rossinià). Tot i això, Spinosi va estar excepcional en instants com l'acompanyament de La Calunnia, apianat de meravella.

Anem a les veus. Antonio Siragusa va emportar-se l'estima del públic amb un Almaviva important, que va guardar sàviament les forces per l'ària Cessa di più resistere. El tenor italià dispara aguts com qui pixa (espectacular el do de pit del finale, al primer acte), i li perdonem certa tendència al falset, als inicis de l'òpera, perquè aguantar aquest paper sense fer trampeta és a l'abast de pocs.  Sylvia Schwartz ha estudiat molt bé la seva Rosina, amb la lliçó Callas ben apresa (els ornaments d'Una voce poco fa eren idèntics als de la deessa grega), però amb un volum que esdevindria clarament insuficient en un teatre d'òpera. Christian Senn encara té la veu per fer, i li queden problemes d'afonisme per resoldre, però salva les mancances canores amb bona actuació, esculpint un Figaro correcte. Menció d'honor per a Luciano di Pasquale, un Bartolo de somni, senzillament immillorable. Correctes Gábor Bretz (Basilio) i Gwenaelle Chouqet, una coqueta i atractiva Berta (si algú té el seu telèfon, que el passi solidàriament o calli per sempre). El Cor de Cambra del Palau també va estar fantàstic, demostrant perfectament la seva capacitat d'actuació, especialment divertida a la primera escena de l'òpera.

Quan el Barber és de qualitat, en resum, ho és encara que li manqui la disfressa...