LPC3

En el marc de la gira Òpera a Catalunya va arribar el 20 de maig Il barbiere di Siviglia a Viladecans. L'espectacle s'havia estrenat a la Faràndula de Sabadell l'11 de maig i a més de les tres representacions en aquest teatre havia passat també pel Teatre Kursaal de Manresa. L'espectacle estava, per tant, rodat malgrat que encara quedaven representacions a Granollers, Sant Cugat del Vallès, Vic i Reus (la darrera, el 31 de maig).

La posada en escena anava a càrrec de Pau Monterde, un habitual de l'Òpera de Sabadell i del circuït Òpera a Catalunya. Cada temporada hi dirigeix un títol, que coincideix amb l'Escola d'Òpera de Sabadell. Il barbiere di Siviglia no és justament un títol en què els directors d'escena acostumin a fer grans exhibicions d'imaginació. El llibret, tant pel que fa al text com pel que fa a les acotacions, ho deixa tot lligat i ben lligat: els gags, els moviments, les motivacions psicològiques dels personatges, etc. Tampoc fou el cas en aquesta ocasió, però hi ha alguns elements particulars que marcaven la diferència en relació als enfocaments tradicionals. D'una banda el fet que el personatge de don Basilio no fos un mossèn, que és l'ús tradicional però no s'especifica en cap punt del llibret (tampoc en l'original de Beaumarchais). De l'altra, el relleu concedit als personatges dels criats (Berta i Ambrogio, personatge mut). Aquest segon element venia molt afavorit pel fet que es tractava d'una versió amb quasi tots els talls oberts i, per tant, molt fidel a l'original rossinià. No sempre els moviments van ser d'una total pulcritud però en termes generals l'espectacle, a nivell escènic, es va moure dins una certa correcció no exempta de frescor.

La direcció musical de Daniel Gil de Tejada fou un dels punts forts de la vetllada. Des d'una obertura certament brillant, l'elecció dels tempi va jugar sempre a favor del ritme escènic. Naturalment aquest tipus d'enfocament té els seus riscos i per aquest motiu molts directors, amb l'objectiu d'assegurar, aposten per temps més reposats. Però afortunadament la valentia de Gil de Tejada es basava en una concertació prou acurada fins i tot en els moments més arriscats (particularment el finale primo i la seqüència final de l'escena de don Alonso). Cal aplaudir tant l'enfocament com la resposta tècnica de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

El paper protagonista és un autèntic repte per a qualsevol baríton que l'enfronta. Per diversos factors. D'una banda la tessitura, molt exigent al registre agut, particularment a la popularíssima cavatina. De l'altra la presència de nombrosos passatges de coloratura (per exemple al duet amb Rosina Dunque io son?). I finalment el pes escènic d'un personatge que afegeix a les exigències virtuosístiques de la partitura les virtuts d'un autèntic baríton còmic. Carles Daza havia debutat Figaro l'esmentat dia 11 a Sabadell, de manera que era la cinquena vegada que l'enfrontava. Les seves condicions vocals són ideals pel personatge, domina la tessitura i resol la coloratura. La bellesa del timbre es va anar imposant a mesura que avançava la representació i les exigències tècniques minvaven però això no treu que resolgués amb gran seguretat el duríssim inici de l'obra (l'esmentada cavatina i el duet amb el comte d'Almaviva). Des del punt de vista escènic Daza millora cada dia que passa però encara es pot esperar una major desimboltura còmica que segurament anirà apareixent a mesura que rodi un personatge que, si es fa justícia, podrà cantar en molts altres teatres per què té les condicions vocals ideals per fer-ho.

El comte d'Almaviva, quan no es talla l'escena final Cessa di più resistere, té les característiques típiques del tenor rossinià: tessitura exigent i nombrosos passatges de coloratura. El fet que aquesta escena, amb bon criteri dramatúrgic, hagi estat tallada tradicionalment, ha fet que les exigències del rol fossin inferiors a les de, per posar dos exemples, el Ramiro de La cenerentola i el Lindoro de L'italiana in Algeri. En aquest cas, com hem dit, la versió era pràcticament completa i incloïa l'esmentada escena. Aquesta introducció ve al cas perquè les característiques d'Albert Casals no són exactament les del tenor rossinià. Una certa tibantor als aguts i una coloratura no sempre indiscutible jugaven en contra seva. En canvi, la bellesa del timbre i la llibertat de l'emissió són valors que Casals ja ha demostrat en altres ocasions i que permeten avaluar positivament la seva aportació des d'un punt de vista global.

En aquesta producció s'aposta, com ja és costum des del renaixement rossinià de la segona meitat del segle passat, per l'enfocament original del personatge de Rosina, és a dir, la mezzosoprano de coloratura. Això no impedeix la introducció de nombroses variacions -en menor grau que en les versions per a soprano lleugera- perfectament justificades des del punt de vista històrico-filològic però no sempre necessàries des d'un punt de vista musical. Natalia Gavrilan va fer una exhibició, amb un domini vocal i escènic molt notable, transmetent una gran seguretat en totes les seves 

intervencions. Timbre adequat, coloratura precisa...una Rosina irreprotxable.

Don Bartolo és el model més característic del baix còmic rossinià. Aquest tipus vocal ha estat sovint confós amb el que podríem anomenar un actor-cantant, com si les exigències tècniques del paper fossin menyspreables. Però això no és cert, particularment a l'aria A un dottor della mia sorte. Enric Serra, un veterà que coneix l'estil i ha cantat el paper en innombrables ocasions i en sales de prestigi, no està actualment en les condicions més òptimes per afrontar aquestes exigències. Com és habitual en els cantants veterans l'instrument es va consolidant a mesura que avança la vetllada. Sigui com sigui aquestes limitacions no li van impedir oferir els millors recitatius secs de la nit i també els millors detalls des del punt de vista teatral.

També en el cas de don Basilio la tradició ha imposat certs usos que en aquest cas no van ser impugnats, de manera que Marc Pujol va cantar la seva justament famosa ària de La calunnia en la tonalitat de do, com és habitual malgrat que la versió original està escrita un to més alt. Això és important perquè transforma un personatge originalment concebut com a baix còmic en un baix cantant. Per aquest motiu l'han interpretat tots els grans baixos especialistes en el repertori dramàtic, de Cesare Siepi a Nicolai Ghiaurov. Marc Pujol té un perfil més líric però en qualsevol cas s'aproxima més al baix cantant que al baix còmic. Les seves condicions vocals són notables com ha demostrat en anteriors ocasions però La calunnia és un cavall de batalla per a una veu del seu tipus i podria oferir-ne una versió més matisada.

Com ja ha quedat dit, la figura dels criats queda particularment reforçada en aquesta versió i això dóna relleu a l'aportació d'Eugènia Montenegro. La veu és ideal pel personatge i l'execució de la seva ària fou notable en termes generals. Però el fet que Il vecchiotto cerca moglie sigui una aria del sorbetto no vol dir que sigui fàcil i es van notar certs símptomes de cansament cap al final de la peça.