LPC3

Els bisos musicals acostumen a justificar-se solament en la necessitat de pompa. Són el darrer plat txumba-txumba amb què orquestres i intèrprets intenten arrencar l'última ovació del públic (cosa ben difícil en contrades barcelonines, on part del respectable aprofita la cadència autèntica conclusiva del concert per esprintar cap al pàrking de l'auditori en qüestió, i als artistes ja els aplaudirà sa mare, que per això cobren...). Però sovint l'excepció es fa so, i un sol bis explica bé un concert com el que Dmitri Kitajenko va dirigir a la Philharmonia.

Hem sentit ben poques vegades la Masquerade de Khatxaturian interpretada amb una corda tan melosa, una ampul·lositat retronant i un legato d'aital bellesa. Què va fer Kitajenko per aconseguir una proesa d'aquesta magnitud? Doncs hauríem de preguntar-nos justament el contrari... Què va deixar de fer? Per paradoxal que sembli, va deixar de dirigir, o -més ben dit- de sobredirigir la Philharmonia. Durant l'hora anterior de concert -tot interpretant la Simfonia Manfred de Txaikovski- Kitajenko no va permetre respirar una orquestra que frisava per ser lliure.

El Lento lugubre va quedar mal amanit per culpa d'uns tempi excessivament rígids, i la bellesa extrema del metall al Vivace con brio no brollava amb prou claror. Kitajenko concertava bé, però s'explicava més a ell mateix que no pas a la partitura, com un poeta que escriu sobre la seva experiència i no sobre l'experiència del llenguatge. No obstant això, la Philharmonia va donar una imatge més compacta que a la seva anterior visita a casa nostra, coincidint amb la inauguració del cicle Palau 100. Nogensmenys, la formació es troba a anys llum del seu estat més òptim.

No recordarem aquesta Manfred, però ens serà ben difícil oblidar la interpretació del Concert per a violí i orquestra número 1. e la menor op. 77 de Serguei Khatxàtrian. Dit ras i curt: aquest paio és un geni del violí. Ni Bell, ni Shaham ni mandangues. Poquíssims artistes poden esmorzar-se un concert tan summament difícil amb tanta desimboltura. Si Khatxàtrian hagués comptat amb un acompanyant més intens (ni Kitajenko ni la Philharmonia havien preparat gaire la seva part, cal ser honestos) parlaríem d'una interpretació d'autèntica antologia. No sentia una cadenza igual des d'Oistrakh!

Es pot ser del tot perepunyetes i exigir a l'intèrpret una major dosi de múscul. Però Khatxàtrian no és un violinista que faci caretes, ni imposi el seu estat d'ànim amb pornogràfica fatxenderia. Contràriament, explica la seva tragèdia i la filtra al seu art amb un aire de savi despistat. Ja vàrem gaudir del seu Bach a la inauguració de la temporada d'Ibercamera, i havíem pregat a Josep Maria Prat més dosi d'aquesta bèstia (pobres sòmines de nosaltres, no recordàvem la programació d'aquest concert...). N'esperem noves visites... per què no, acompanyat d'il·lustres vells coneguts de la casa com ara Pollini. Un Sibelius (o fins i tot un Berg) amb Fabio Luisi tampoc no estaria gens malament.

Vaja, si no és molt demanar...