LPC3

Un concert on l’emoció resideix més en els aplaudiments del públic i l’afecte clamorós d’aquests cap a l’artista, que no pas en l’efecte de l’obra en el subjecte, és converteix en un mite desmitificat. Això és el que em va succeir ahir al concert d’Ani DiFranco a l’Auditori. Potser el seu caràcter fred i la falta de reciprocitat amb els presents, - ella mateixa es considera un “bitxo raro”-, feia que no m’arribessin les seves cançons com hagués esperat. Els temes més aplaudits eren els més mítics i coneguts, i això em fa pensar que si només hagués presentat el seu nou àlbum, Red Letter Year, no hagués estat rebuda de la mateixa manera. La seva simpatia peculiar la portava a ironitzar la cançó “Barcelona” de Freda Mercury i Montserrat Caballer a l’hora de saludar al públic: “Hola Barcelooooonaaaaa!” i aquesta espècie d’ingenuïtat o infantilesa era el que més em va agradar d’ella.

Contrabaix, bateria, vibràfon, samplers i percussió, entre els mil models de guitarra que anaven variant tema rere tema, teixien folk, rock, pop, agressivitat, una mica de tendresa i gest càlid, compulsions físiques, intensitat en els raspats de les cordes, rítmica obsessiva, aire neo-punk, fraseig hip hopero, simplicitat,… Creant aquesta espècie de bafarada d’aire alegre que aporta DiFranco en el seu nou disc, potser amb matisos més festius que no pas revolucionaris o transgressors, però també íntims.

Vaig trobar a faltar el Done Wrong o l’Untochable Face, entre d’altres, i em vaig deixar sorprendre per Michael Dillon, percussionista que colpejà amb més classe que protagonisme, un xilòfon massa discret, que s’hauria d’haver sentit molt més que en el simple solo del que va gaudir cada músic. Destacable també la veu de la baterista, Allison Miller, que gaudí del seu moment de glòria tocant el cajón al costat de DiFranco.

Les dues frases més aplaudides de la cantautora nord-americana foren un “gràcies per venir” amb una fonètica catalana perfecte, que sense saber com, la va col·locar amb una estelada independentista d’algú del públic entre les mans; i un discurset gairebé banalitzant sobre la política nord-americana i l’anhel de que arribi el 4 de novembre i que Obama guanyi les eleccions. Semblava que ho digués gairebé per compromís! Potser els seus discursos es repeteixen de manera automàtica i per això semblen poc espontanis.

Amb tot, cal dir que el més sorprenent de la nit foren els teloners. Per una banda una angelical, tímida, però graciosa i picarona Anaïs Mitchell, amb un toc d’excentricitat que la privava de nyonyeria. De veu dolça i presència immillorable a l’escenari, amb botes camperes i vestit estampat, gairebé sortida de Woodstock, ens deixava embadalits i emocionats amb una versió d’en Raimon en català, que li valgué l’amor a primera vista dels assistents. I dels fervents aplaudiments passàvem a l’eufòria efusiva que provocà Hamell On Trial. Descarat, sense pèls a la llengua, posant-se amb el públic, fent acudits sobre masturbació o el fet de que no entenguéssim l’anglès… La seva guitarra huracanada, la seva posada en escena teatral entre còmica i violenta, encantà als presents i caldejà l’ambient que estava a punt per rebre la reina de la nit, estimada i mitificada: Ani “Fucking” DiFranco, tal com la presentà Mitchell.