Un concert molt llef

Bernat Rebés 21-04-2007

Estanislau Verdet al Caixa Forum

S’apaguen els llums de la sala. Sobre l’escenari, cinc dones fan puntes de coixí. Un focus blanc centra l’atenció en la seva laboriosa tasca. Poc a poc es fa el silenci i el públic queda absort pel rítmic repicar de les fustes de les puntaires. Clinc, clinc, clinc, clinc. La tensió creix. És un veritable des-concert. De sobte, quan ja no podíem esperar més, irrompen en escena una colla de llunàtics, vestits de les maneres més naturalment estrambòtiques imaginables i se situen al costat de les senyores, que no aturen la seva feina. El panorama queda configurat com un binomi de no interacció, absolutament contrastant. Puntaires i músics, cadascú a la seva.

Telecaster al coll, Estanislau Verdet, alter ego lletgista de Pau Vallvé, inicia el contrapunt obstinat de “Farsant de la font del gat” juntament amb el seu germà Joan. Ironia, humor, originalitat en els arranjaments, un gust musical nou per als paladars més refinats. El públic es veu empassat pel món Verdet, el món del Lletgisme, aquest nou corrent “estètic-filosòfic-artístic-humorístic” que l’Estanislau s’afanya en explicar-nos entre cançó i cançó. Passió per allò que és lleig, ridícul o cutre, una crítica a la crítica d’allò que és guai, una burla a un esnobisme propi tan absurd i extremat que només té sentit dins del seu context. Apologia de la paraula “llef”, equivalent lletgista a la paraula “ecs”, i que queda entesa en l’expressió “llef, m’encanta!”.

Tan importants són, per al desenvolupament del concert, les explicacions que ens dóna aquest curiós personatge com les cançons en sí (o en do, aprofitant una broma de l’Estanislau). Amb un humor sofisticat i subtil, molt lingüístic, converteix el seu món en una manera d’entendre la vida realment atractiva. Riure’s d’un mateix, i fer-ho amb estil i gràcia, no és fàcil, i en Pau Vallvé ho aconsegueix a cada cançó i comentari. Pareu atenció a les lletres, que són enginyoses i d’una ironia corrosiva.

Cal destacar també la delicadesa de la música, un pop modern i arriscat, a la recerca de noves sonoritats que, tot i no ser trencadores, sí que estan molt ben aconseguides. La banda sonava molt natural, molt propera, com si estiguessin tocant a casa seva, amb el que podríem anomenar un “so sincer”, si tal cosa s’entén, fet que lligava molt bé amb el caràcter de l’espectacle (la ironia és més efectiva quan és presentada en un envàs d’absoluta sinceritat). Especialment remarcables són les parts de bateria, que són qualsevol cosa menys convencionals. A cada tema experimenta amb ritmes i recursos tímbrics diferents, traient suc al pad electrònic i jugant amb les dinàmiques com pocs bateries de pop ho fan actualment.

Tots aquests ingredients, sumats a les imatges projectades en tres pantalles darrere de l’escenari, van convertir el show en un espectacle multimediàtic d’un grau de sofisticació humorística important, que no heu de deixar passar l’ocasió de veure amb els vostres propis ulls. Una experiència molt llef, absolutament recomanable.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!