LPC3

El 8 de maig era el primer cop que el Cor Jove de l'Orfeó Català executava el Requiem de Fauré. El fet té la seva rellevància perquè la peça esmentada és una de les més populars del repertori coral. El Requiem en re menor op.48 de Gabriel Fauré fou escrit l'any 1887 i es va estrenar l'any següent, encara que la partitura va anar sent modificada fins el 1893. Tot i que Fauré va destacar majoritàriament com a compositor de cançons aquesta és l'obra que li ha donat una major popularitat.

El programa s'introduïa, però, amb el Concert per a piano nº9 de Mozart, de gran dificultat tècnica, escrit el gener de 1777 i dedicat a la pianista francesa Mademoiselle Jeunehomme. Josep Buforn hi va mostrar elegància i correcció en el fraseig i va resoldre les dificultats de la partitura amb èxit enmig d'un context orquestral eficient però més irregular.

Pel que fa al Requiem, a banda de la disposició habitual de cor i orquestra, cridava l'atenció el fet que el baríton solista estigués assegut a un costat de l'escenari, la qual cosa va resultar particularment absurda a la seva darrera intervenció, que malgrat ser curtíssima, el va obligar a alçar-se i prendre plaça al mig de l'escenari.

En el conjunt de l'execució es va trobar a faltar una major capacitat del director, Esteve Nabona, per tirar els temps endavant i no deixar-se endur per la tendència del cor a endarrerir-los. Aquest fet fou particularment notable al Sanctus, en què el cor retardava en relació als solos de les cordes que, d'altra banda, van desafinar notablement a l'acord final. Reincidint en les insuficiències de la secció de cordes, i sense que això vulgui donar una imatge global negativa que seria immerescuda, cal fer notar també certs passatges d'articulació aproximativa. Més enllà d'aquests aspectes tècnics concrets l'execució orquestral es va caracteritzar per una concertació més que correcta a la qual se li podia haver demanat una direcció més variada i expressiva.

Però com ja s'ha fet notar, el protagonista de la vetllada era el  Cor Jove de l'Orfeó Català. Ja he fet referència a certa tendència a endarrerir el temps, però el conjunt de l'execució fou d'una gran correcció, amb una aportació especialment destacable de les cordes femenines i una aportació no tant lluïda de les masculines, particularment dels tenors.

La soprano solista corria a càrrec de Serena Sáenz, membre del Cor Jove, que en cap cas va desmerèixer la seva part pel fet de sortir del cor i no ser una solista contractada/contrastada. En el Pie Jesu va abusar manifestament de les notes fixes -sense vibrato-, i no queda clar si el motiu el trobaríem en una certa tendència a sotmetre la música sacra (encara que sigui de Fauré) a certs usos de la música antiga o alguna insuficiència en la tècnica d'"apoggio". Dic això perquè el  baríton solista, Esteve Gascón -exmembre del cor-, acredita una trajectòria en el camp de la música antiga que es va fer palesa, també, en aquesta vetllada. Pel que fa als aspectes positius, Gascón llueix una bona mitja veu, cosa que no es pot dir de molts cantants i que li permet una varietat dinàmica que és un gran valor. D'altra banda el seu color, de reminiscències "tenorils", és perfectament adequat a la partitura de Fauré. Remet, però, a un cert tipus de tècnica, allunyat de l'escola italiana, que està en la base d'aspectes no tant positius com una certa incapacitat de superar el mezzoforte i l'absència d'una tècnica de cobertura del passatge que li permeti assolir el registre agut amb rotunditat. En tot cas, la de Gascón va ser una execució notable.

La vetllada es va cloure amb el bis d'In paradisum i un èxit general perfectament merescut, encara que la ingrata tasca de la crítica tendeixi a subratllar certes debilitats. En qualsevol cas, i ja va sent un costum, l'aportació dels artistes va estar molt per sobre de la del públic. Particularment caldria concloure que si cada pausa entre números ha d'esdevenir un terrabastall s'està reduint a l'absurd el vell costum de no aplaudir-hi.