LPC3

Caldria ressuscitar de l'oblit i d'una guisa permanent el nom de Robert Gerhard: allargar aquesta exhumació sonora del nostre geni per molt de temps, i així acabar destruint el verb ressuscitar, canviant-lo per un simple interpretar. Però no és possible, car som un país musicalment anormal i als nostre clàssics -ja ho saben en escreix-  els toca viure a la tomba durant dècades esperant alguna ànima caritativa que els retorni al so. El compositor de Valls torna a habitar regularment els nostres auditoris, i amb el temps potser aconseguirem que els nostres conciutadans el tinguin com un company més de vida cultural. No demanem que l'estimin com a Brahms o a Mozart: simplement, que li donin l'afecte que podrien sentir per Mercè Rodoreda, Ricard Salvat o Joan Coromines. Que el sàpiguen, en definitiva, com un dels nostres.

La bcn216 porta un quart de segle de militància, i és de les poques formacions que -pel seu compromís amb la música de casa- pot gosar programar una vetllada íntegrament dedicada a Gerhard. Les seves obres per a conjunt instrumental, composades durant els anys seixanta al Regne Unit i als Estats Units, no defalleixen ni un segon en l'excel·lència. Em va entusiasmar acostar-me de nou a Libra, des de l'obstinato inicial fins el seu interludi central per a guitarra i violí, tan ben ordits pels mestres Àlex Garrobé i Elena Rey, amb un esclat final d'ambigüitat geladora, amb uns glissandi a la percussió que fan gelar la sang. Efectes que es repeteixen a Leo, amb un to encara més sorneguer. Música d'absolut primer nivell, d'un dels nostres, d'un indiscutible geni de la música del segle XX. M'entren ganes de reescriure el primer paràgraf, però repetir-se és de necis.

Un geni en mutació, com déu mana. El Concert for 8 canvia totalment de registre, passant de l'aleatorietat a un humor pràcticament teatral, d'un to quasi oriental: el primer toc de gong i el baix del violoncel tenen una serietat que es veu ràpidament superada pels apunts de la percussió i els cops d'arc del contrabaix (hi ha detalls curiosos, com les intervencions del percussionista amb el propi palmell: cap nota per caprici, en Gerhard). A aquestes alçades de la partitura, Ernest Martínez Izquierdo no ha de demostrar res; va dirigir els seus sense cap problema, i el vaig veure especialment enèrgic i motivat amb el programa. És una llàstima que aquesta gran música no tingués bona sort com a titular de l'OBC. En fi, coses de la vida. El present, en definitiva, és el millor podi que pot ostentar.

Evidentment, suposo que més d'una institució pública s'ha interessat per repetir el programa que ressenyem en un dels nombrosos auditoris del país. No ho cerco a la xarxa, perquè n'estic segur que la bcn216 ja deu tenir emparaulats molts bolos pel territori, contractats per programadors molt interessats en descobrir Gerhard. És un dels nostres, indiscutible,  i no cal ni que ho comprovi. Oi, amics programadors?