LPC3

L’estrena de la versió hivernal del magnífic Primavera Sound va resultar una pèl irregular. L’assistència de públic va ser molt discreta; no crec que es complissin ni les previsions menys optimistes dels organitzadors, i és que comencen a faltar dies al calendari per donar cabuda a tots els festivals i altres “saraos” musicals que s’organitzen a Barcelona. No estarem saturant el mercat de la música en directe? Hi ha demanda per a tanta oferta?

El cartell del Primavera Club recollia dues propostes ben diferenciades: per una banda, la possibilitat d’escoltar música d’autor d’altíssima qualitat assegut còmodament a l’Auditori de l’Edifici del Fòrum (Richard Hawley, Laura Veirs, Cat Power o Jeff Tweedy) i per altra banda una alternativa més arriscada en tres escenaris a l’acústicament horrible CCIB (Sparklehorse, CSS, The Rapture o Teenage Fanclub).

D’entrada, doncs, un bon cartell que combinava la veterania de músics consagrats amb la força i les ganes d’agradar dels més joves. La realitat, però, va ser que ni tots els vells coneguts van estar al nivell que d’ells s’esperava, ni moltes de les novetats van aportar la qualitat que d’ells es requeria.

Nosaltres vam ser divendres al CCIB. Vam començar veient The Young Knives, uns jovenets anglesos que acaben de publicar “Voices Of Animals And Men” el seu primer àlbum amb algun tema destacable, com “Weekends and bleak days (Hot summer)”. Arriben amb clares influències de la New Wave anglesa, però també dels primers Beastie Boys –escolteu “She’s attracted”–. Apunten maneres, però encara han d’acabar de definir el seu estil si no volen ser un de tants grups del post-punk britànic.

La banda de Jof Owen i Pete Hobbs, Boy Least Likely To, també venia a presentar el seu disc de debut, “The Best Party Ever”, i van intentar muntar una festa amb globets inclosos, però ni era el lloc oportú, ni el públic adient per al seu, com diu una amiga, “pop piruleta amb tocs de banjo i xilòfon de joguina”: un pop-feliç-per-a-gent-feliç-en-un-món-feliç. Tot plegat, massa superficial i efectista. Una filosofia de vida sintetitzada al hit “Be gentle with me”, on declaren: “I’m happy because I’m stupid”...

Hi havia expectació per veure Cansei De Ser Sexy. El grup de Sao Paulo format per cinc noies i Adriano Cintra ha estat una de les sensacions de l’any, especialment als clubs del Regne Unit. Ens van oferir el seu potent directe amb l’espectacular Lovefoxxx, cantant mig japonesa, al capdavant. Malgrat les bones intencions de les brasileres, no van acabar d’engrescar el públic amb la seva particular proposta techno-punk –ballable, però un pèl repetitiva– i lletres divertides.

John Linnel i John Flansburgh, o el que és el mateix, They Might Be Giants, tornaven a visitar-nos un any i mig després –van ser aquí al Primavera Sound del 2005– per oferir-nos el mateix, però més desganats, sense intensitat, potser encomanats per la fredor del lloc i el poc entusiasme del públic. Fa temps que la brillant fórmula de pop surrealista dels americans sembla esgotada; sense inspiració.

Sparklehorse no van defraudar. Presentaven un esplèndid nou disc, “Dreamt For Light Years In The Belly Of A Mountain”. Un treball brillant, molt cuidat, que ha trigat cinc anys en veure la llum per problemes de salut del seu líder, Mark Linkous, l’home que va ressuscitar. Fa 10 anys, va estar clínicament mort quan, sent teloners de Radiohead, va caure desmaiat en un hotel de Londres després d’ingerir una barreja explosiva d’alcohol i pastilles. Va estar inconscient durant 14 hores amb les cames atrapades sota el pes del seu cos. Quan el van moure, va patir una parada cardíaca, provocada per una sobtada pujada del nivell de potassi i, malgrat salvar la vida, gairebé queda paralític. Després de diverses operacions i mesos de dura rehabilitació, va poder recuperar-se, però encara arrossega visibles seqüeles d’aquell desafortunat episodi.

Un elegant Linkous a la guitarra i amb dos micros –un d’ells amb efectes de veu– va teixir un dens i ric entrellat musical per cantar-nos les seves obsessions i apropar-nos els fantasmes que no el deixen dormir. I ho va fer amb imatges surrealistes, metàfores plenes d’animals i referències literàries (Henry Miller, Joseph Conrad, etc.) Amb un to malencònic, fins i tot tortuós; com si la seva ànima estés condemnada a vagar eternament i no trobar descans. Amb el seu fidel Johnny Hott a la bateria i el limitat baix d’una impressionant Margaret White vestida de negre, va anar intercalant temes del meravellós “It’s A Wonderful Life” (2001) i del seu últim treball –produït per Danger Mouse, el 50% de Gnarls Barkley–. Així vam poder gaudir de la intensa “Gold day”, de la hipnòtica “Mountains” o la impressionant “It’s not so hard” . Una gran exhibició d’inspiració. Fantàstic.

Després d’haver estat gairebé sis hores al CCIB i haver escoltat cinc bandes, un es pregunta si realment, un festival de referència a la nostra ciutat com el Primavera Sound ha volgut estirar més el braç que la màniga: calia tant embolcall per tan poc contingut? Potser ens hem de plantejar si la quantitat pot, en algun cas, suplir la qualitat. Jo tinc molt clar que no.