Un elefant al Palau de la Música

Xavier Villanueva 03-05-2011

Standstill

Palau de la Música, 1 d'abril de 2011

22è Festival de Guitarra de Barcelona

-Nit de divendres de gran expectació al Palau de la Música, on els Standstill donaven el tret de sortida al vint-i-dosè Festival de Guitarra de la ciutat de Barcelona. Després de la innovadora proposta pluridisciplinar Room, on fusionen les arts escèniques i audiovisuals amb l'estètica pròpia d'un concert de rock, el ja consolidat grup barceloní va voler adaptar el seu repertori més proper al luxós espai on actuaven, ajudant-se per a aquesta escomesa amb la Bonaparte Ensemble, un conjunt de diferents cordes, vents i percusions que li atorguen molta presència a la ja de per sí intensa obra dels Standstill.

Van obrir la nit els Autumn Comets, encara una mica verds per a un escenari tan impactant. Tot i ser un grup força prometedor, la seva mitja hora d'espectacle es va fer pesada a estones, potser per les ganes de veure ja al grup que havia omplert el Palau. Finalment van aparèixer els Standstill que, lluny de defraudar, van oferir un magnífic concert. Van repassar una bona part del seu últim disc (Adelante Bonaparte, 2010) fent força concessions a treballs anteriors, sobretot a peces rescatades del Vivalaguerra (2006), posant de manifest una de les seves millors qualitats, la intensitat. I és que és probable que l'obra dels barcelonins no sigui carn de hit, però ningú no pot negar que en quant a la creació de textures mitjançant la superposició de diferents capes de so (xilòfons, guitarres, sintetitzador, cordes, vents, percussió) són uns autèntics mestres.

Un dels moments de la nit va arribar després del descans, quan l'Enric Montefusco va pujar a l'escenari acompanyat de la secció de vents, el Quartet Brossa, per a convertir un dels crits hardcore dels primers discs de la banda, el What truth, en una emocionant peça propera a la nova sonoritat del grup des de que van treure el seu disc homònim (Standstill, 2004), fent palesa la coherent i sincera evolució de la seva música. Irònicament no han estat una gent massa escoltada fins que van començar a cantar coses com mira, mamá, sin suerte (¿Por qué me llamas a estas horas? del Vivalaguerra, 2006), sent tot un detall que en un marc tan especial com el Palau de la Música volguessin recordar vells temps, quan tot i ser un grup certament respectat dins l'escena hardcore no omplien aforaments tant exagerats com últimament. Ja ho diuen als Adelante Bonaparte, on inventen plans per a escapar hacia adelante i en fan bandera, convertint aquesta actitud vital en un motor per a la creació artística.

Els Standstill són un dels pesos pesats de les diferents músiques alternatives fetes a casa nostra i participen merescudament del gran moment de popularitat que finalment els hi ha arribat. Han sabut aguantar les envestides evolucionant amb coherència i el temps els hi ha acabat donant la raó. Són uns elefants que caminen cap endavant i ho demostren on calgui. El públic, que no és tonto, ho percep i això es nota. Entregat des dels primers acords va acabar dret en el bis, vibrant. No tots els dies es pot veure un elefant al Palau de la Música.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!