LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Un enorme guitarrista
Bernat Dedéu 29-12-2011
Àlex Garrobé, guitarra
Palau de la Música, 23 de novembre de 2011
Afortunadament, i gràcies a la persistent tasca de la productora POEMA S.L., poder veure actuar un guitarrista català al Palau ha passat de ser un impossible a una realitat prou sovintejada. Cal que les sales de casa facin honor als seus mestres, ja siguin compositors o instrumentistes. Per aquest motiu, el narrador de sons va viure amb molta alegria el recital del guitarrista barceloní Àlex Garrobé, que va salvar el desavantatge de tocar quan jugava el sacrosant Futbol Club Barcelona amb una correcta entrada en un Palau ben ple d'aficionats a un instrument que ens pertany a ple dret. Aquesta ciutat encara té set de guitarra.
Garrobé va iniciar un recital molt complet amb una obra que coneix a la perfecció i que ha gravat amb molta traça, la suite Platero y yo d'Eduardo Sainz de la Maza. El preludi -Platero- es va ordir amb molta delicadesa, i els arpegis de la mort es van anar esvaint amb un amorosament magistral, perfectament apianat. Una obra fantàstica, que va fer d'avantsala perfecta a una selecció de peces del gran Tàrrega. Els Cinc preludis van palesar una vegada més un so preciós i ben embolcallat, i em va plaure especialment el to que Garrobé va imprimir al Capricho Árabe, que s'acostuma a tocar amb un pèl massa de sucre i que el guitarrista va interpretar com una serenata més aviat sorneguera.
Per acabar la primer part, Garrobé va escollir la Sonata de Joaquín Turina, una de les sonates més famoses i extravertides del repertori. Garrobé va patir alguna badada de memòria al Preludi, i les ràfegues de l'Allegro vivo no van acabar de tenir la trempera necessària. Però l'Andante turinesc ens va portar un dels trets diferencials d'aquest excel·lent guitarrista: una extraordinària gestió dels silencis i uns apianaments d'una delicadesa impossible.
La segona part va començar amb una peça força prescindible de Mauro Giuliani, les Variacions sobre "The harmonius blacksmith", un set poc inspirat i tonalment previsible (tens moltes obres similars de molta més qualitat, mestre). Ens va entusiasmar tornar a escoltar les Danzas de las tres princesas cautivas de Carlos Pedrell, i una Fantasia Hongroise de Mertz que va posar al límit les prestacions del nostre solista.
Destaquem novament, com hem fet en altres ocasions d'aquest cicle, una amplificació impol·luta de l'espai sonor, i només ens cal desitjar que la presència dels nostres guitarristes a les sales que, de fet, els pertanyen, no sigui només una flor d'estiu.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
