LPC3

El bon Deleuze inscrivia l'art de viure feliçment en el pas d'experimentar mers actes, quotidians i rutinaris, per capbussar-se sense reserves en esdeveniments on la vida cobra un sentit real. El (mediocre i incomplert) diccionari de l'IEC defineix esdeveniment com un "fet extraordinari o important en la vida d'una persona, d'una col·lectivitat social, de la humanitat." Més enllà del seu sentit historicista i col·lectiu, caldria recuperar el sentit estricte i personal del mot esdeveniment, i relligar-lo amb l'experiència única que pot resultar un concert. El narrador de sons no vol semblar cursi ni pretesament transcendent: escoltem contínuament música, vivim encerclats per sons (més aviat patim un sobrepès d'excrescències sonores...) i també assistim a tants concerts, que sovint oblidem com en pot ser d'únic un esdeveniment sonor. Aquest concert amb The Hilliard Ensemble i el saxofonista noruec Jan Garbarek, interpretant peces del seu disc Officium Novum, entra de ple en aquesta rara categoria tan difícil d'experimentar o ressenyar.

Entenem que aquest agencement entre cinc músics d'una categoria fora mida hagi provocat discs de culte, com ara el seu meravellós Officium (enregistrat l'any 1994 i convertit en una absoluta referència en la mixtura de música antiga i noves formes sonores com el jazz): de fet, encara se'ns posa la pell de gallina quan recordem la primera vegada que hi escoltàrem el Parce Mihi Domine de Cristóbal de Morales... La primera sensació, quan hom sent la gravació o quan comença el concert, és de profunda estranyesa. Què hi fa, un saxòfon, entre aquestes veus angelicals? Què hi fa un instrument tan canalla, amb olor de tabac i tacat de cervesa, entre melodies litúrgiques? Però hom va descobrint, paulatinament, que l'instrumentista és només una part més d'aquest conglomerat. Els intèrprets són a l'escenari, però poden canviar de posició i caminar pel nostre voltant, i això no afecta a la presència del so: només es troben al servei d'una música immaculada, que deriva lliurement entre les melodies populars d'armènia adaptades per Vardapet, a la música de Pärt i del propi Garbarek.

Costa destriar un sol moment d'aquesta experiència superba, de poc més d'una hora, però n'hi ha prou amb escoltar el silenci i l'admiració d'un públic absolutament rendit als sons. Cal recordar sovint allò que deia Kleiber als seus músics: "Toqui lliurement, i oblidi's de la vida, que no val res." Vam viure exactament això que ens descriu el mestre. Emocionava veure Garbarek caminar per l'escenari, allunyant-se dels seus companys per no destorbar el seu so, quan els pianíssims de les veus ho necessitaven. Corprenia veure aquests enormes cantants (quina emoció ser al davant del mític tenor Rogers Covey-Crump, a qui tantes vegades hem escoltat amb el King's i el Taverner Consort!) sostenint l'afinació en perfecte estat de salut i una facilitat sense límits, amb la confiança dels anys, creuant mirades de profunda amistat.

No hi ha aplaudiments que puguin donar prou les gràcies a aquests artistes supins per la seva generositat. Ho hem de dir ben clar: és per moments com aquests que això de viure val la pena. La resta, només soroll...