LPC3

Direcció: Steven Shainberg
Guió: Erin Cressida Wilson
Basat en la novel·la de Patricia Bosworth

Diane Arbus: Nicole Kidman
Lionel Sweeny: Robert Downey Jr
Allan Arbus: Ty Burrell
David Nemerov: Harris Yulin
Gertrude Nemerov: Jane Alexander

Música: Carter Burwell
Producció: William Pohlad, Laura Bickford, Bonnie Timmerman i Andrew Fierberg
Any: 2006
Nacionalitat: EEUU
Durada: 1h22min
Gènere: Drama

Potser els sonarà el nom de Diane Arbus. L’obra d’aquesta fotògrafa novaiorquesa es va exposar l’any passat a Barcelona en la interessantíssima retrospectiva “Diane Arbus: Revelacions”. Deixeble de l’austríaca Lisette Model, pocs s’esperaven que l’esposa i ajudant d’Allan Arbus, fotògraf de moda de la Vogue o la Harper’s Bazar, acabés eclipsant el seu marit amb una obra tan poderosa. Arbus capturava la marginació sense artificis, amb sinceritat; establia una complicitat fascinant amb la persona retratada. La petjada de Freaks de Tod Browning és present en les seves fotografies més colpidores de nans, malalts mentals o personatges excèntrics.

Ja que la traducció al castellà del títol del film no és una gran troballa, fixem-nos en el títol original Fur: An Imaginary Portrait of Diane Arbus. I fem-ho perquè conté dues informacions clau: d’una banda té el detall d’informar l’espectador que el que veurà no és el típic biopic sinó, diguem-ho ara ja: una faula; d’altra que el leitmotiv serà el ”fur”, el pèl. Bona idea. Es podria haver utilitzat el gegantisme o la prostitució, però s’ha teixit la història amb pèl, el d’en Lionel, sí, però també el de les martes sibelines que venen els Nemerov, els pares de la Diane. Quin delicat (que no fràgil) fil conductor!

El director del film Steven Shainberg ha fet una síntesi del llibre de Patricia Bosworth Diane Arbus: Una biografía i de la seva personal visió de l’artista, de qui el seu tiet l’escriptor Lawrence Shainberg va ser amic. El resultat és, com dèiem, una faula plena d’influències. Per citar-ne unes quantes parlem del surrealisme de La belle et la bête de Jean Cocteau, a més d’un toc de Rear Window de Hitchcock en el voyeurisme i exhibició d’Arbus; uns minuts de misteri i gàbia, al més pur estil d’El silenci dels anyells, i per acabar, l’omnipresent vestit blau de la protagonista, que fa de Nicole Kidman Alícia al País de les Meravelles. No és gratuït: com Alícia, Arbus s’endinsarà en un univers extraordinari. El resultat podria haver estat un pastitx però afortunadament és una obra nova que, si som prou curiosos, sabrà subjugar-nos.

Que Diane Arbus s’enamori d’un home amb hipertricosi no és més que una excusa, una resposta inventada a una qüestió subjacent molt més interessant: Què va empènyer la Diane a fotografiar aquests personatges? Si ens quedem en la superfície de Fur direm que un fet (el que se’ns explica aquí o qualsevol altre) extraordinari va sacsejar-la. Però no. Més enllà hi ha una possibilitat subtil en forma de frase. En Lionel li diu a la Diane que ha passat la vida esperant el veritable amor: “the real freak”. Ens preguntem: És ella aquest monstre veritable? És la naturalitat amb què Arbus es capbussa en aquest món dels diferents que la converteix en LA raresa absoluta? I aquesta naturalitat sense estranyesa, és real com ens vol fer creure Shainberg o la fotògrafa, com pensen alguns, pecava de morbositat?

La parella protagonista signa un bon treball interpretatiu. La resta queda eclipsada però compleix com cal; destaca en Ty Burrell en el paper del marit patidor. Nicole Kidman construeix una Diane Arbus inquieta i observadora, amb molts matisos. Dos “però”: un és que els primers 20 minuts perfila un personatge massa tou. Segon: aquesta tendència seva a la mirada transparent a petar de llàgrimes, nasset vermell inclòs, amb un parell de cops per film ja fem. Robert Downey Jr s’encara al repte difícil de transmetre amb les faccions cobertes de pèl amb una elegància d’Òscar (el que no li van donar). Durant un 95 % de la pel·lícula disposa de poc més que la seva veu hipnòtica per convèncer l’espectador del seu poder de seducció. I ho fa. Val a dir que el personatge ajuda: de ben segur que des del Dràcula de Gary Oldman no veiem un “gentleman” d’aquestes característiques, tan refinat i irònic que del seus problemes en fa perruques i és més, ho fa a ritme de jazz.

Retrato de una obsesión és un homenatge subjectiu i suggeridor; un viatge iniciàtic d’amor i fascinació. Una pel·lícula blavosa i peluda, sensual i misteriosa, on la curiositat i l’atracció prenen forma de càmera, però també de finestra i espiera, reixeta i canonada. Oscil·lem entre allò que es mostra i allò que s’amaga, i ho fem amb molt de gust.