LPC3

Solistes:
Iano Tamar, soprano
Mariana Pentcheva, mezzosoprano
Keith Ikaia-Purdy, tenor
George Petean, baríton
Bálint Szabó, Baix
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquesta: Maurizio Benini
Director del cor: José Luis Basso


PROGRAMA:

I

Luigi Cherubini (1760-1842)
Obertura de Médée
«Perfides ennemis», de Médée

Gioachino Rossini (1792-1868)
«Des cieux où tu résides», de Moïse et Pharaon
«Sois immobile», de Guillaume Tell
«Asile héréditaire», de Guillaume Tell

Gaetano Donizetti (1797-1848)
«Sol adoré», de Dom Sébastien

Gaspare Spontini (1774-1851)
«Oh toi, que j’implore», de La vestale

Giuseppe Verdi (1813-1901)
«Presso alla mia persona», de Don Carlo
(versió de Nàpols, 1872)
«O Carlo, ascolta», de Don Carlo
(versió original en la seva traducció italiana)

II

Giuseppe Verdi
Ballet d’Otello (versió de París, 1894)
Cor dels pelegrins de Jérusalem
«Je veux encore entendre», de Jérusalem
«Douce lumière», de Macbeth (versió de París, 1865)
«Ô patrie!», de Macbeth (versió de París, 1865)
«Comment dans ma reconnaissance», de Les vêpres siciliennes
«Et toi, Palerme», de Les vêpres siciliennes
Cor dels bohemis de Le trouvère
«Quoi! Qu’ai-je vu?», de Le trouvère


Un foyer com déu mana! Aquesta és la sensació que es podia tenir després del preciós concert dissenyat pel mestre Jaume Tribó (apuntador del Liceu que sol encarregar-se de les sessions de versions rares o alternatives als títols que es fan a la sala gran i que es solen programar al foyer del Liceu) i que aquesta vegada es feia amb tot luxe a la sala gran.

Luxe vol dir, primera: amb participació d’una orquestra i un cor sencer, la del Liceu, segona: amb cantants de primera línia (amb Iano Tamar com a reclam sopranístic) i tercera amb un primera espasa de la direcció operística actual com és Maurizio Benini. No és per menysprear, ni molt menys, la remarcable i educadora tasca de les sessions al foyer, entre altres coses, perquè sentim noves veus de gent jove que comença a despuntar en el món de la lírica (hem arribat a sentir a Mariola Cantarero, Cristina Obregón, Sandra Pastrana, David Menéndez o Maribel Ortega, per enumerar cantants que ja destaquen a nivell professional) i perquè les peces seleccionades a vegades necessiten la intimitat d’una sala més petita (com es el cas de les peces de cambra).

Però també és veritat que, a vegades, hom desitjaria sentir les peces del foyer amb orquestra i cor (com van ser composades) i amb el nivell vocal amb que mereixen ser interpretades (no sempre les veus del foyer són de la qualitat abans exemplificada). Imaginem que el tema pressupostari també hi influeix. És per aquesta raó que el programa titulat “Les italiens à Paris” tenia tots els números per fer un gaudi col·lectiu al públic i a fe certa que així fou. Es van trobar a faltar les gustoses i amenes explicacions i anecdotari previ amb que el Sr. Tribó té per costum precedir les sessions del foyer, en aquest cas el programa de mà, condensat i per temes d’espai poc extens, el signà ell mateix.

L’obertura de Médée de Cherubini fou un encertat començament; és una obertura plena de força i dinàmisme dramàtic on sembla anunciar-se la influència beethoviniana i hi resplandeix una orquestració brillant. Llàstima que Maurizio Benini no li acabés de treure el suc que conté i és quedés en un pàlid reflexe del que en realitat és. Iano Tamar obria el foc vocal amb la temperamental “Perfides ennemis” ària de Medea, on la soprano georgiana mostrà el seu carisma habitual, veu ben impostada i remarcable expressivitat, però pecà de forçar on és més necesari matisar. Amb Rossini i el concertant “Des Cieux oú tu résides” la sofisticació orquestral del més complet dels tres belcantistes tinguè una interpretació de justícia, ja que cor, orquestra i solistes empastaren amb emotiva sonoritat un fragment realment seductor.

El baríton búlgar George Petean (que el dia abans havia substituït a última hora a un indisposat Carlos Álvarez en l’escena de la mort de Posa del Don Carlos), va mostrar a la “Sois immobile” un timbre generós, una veu homogènia, noble i molt dolça que presagia un a futur atractiu com a solista de renom. No així l’exòtic tenor hawaià: Keith Ikaia-Purdy, que, tenint la força necessària per afrontar el “Asile héréditaire” del Guillem rossinià, demostrà falta d’estil i fraseig belcantista de bona escola.

L’òpera Dom Sébastien de Donizetti és l'última del seu catàleg i mostra una fort anunci al Verdi que està per arribar; la contundent i segura mezzo Maria Pentcheva va fer lluir l’ària de la protagonista en “Sol adoré”. Iano Tamar demostrà que en fogositat i cant enèrgic és tota una Vestale a “Oh toi, que j’implore”. El baix Bálint Szabó no té el nivell i so madur que Petean i cumplí en el melodisme sorprenent i addictiu del duet “Presso alla mia persona” del Don Carlo verdià. La classe i la força de jove Petean tornaren a destacar en una emotiva mort de Posa. La segona part es destacà per les prestacions del cor, en l’arxiconegut passatge dels gitans del Trobador francès, encara que van lluir-se més en el commovedor “Ô patrie” del Macbeth.

Però segurament el que més es va destacar és la incendiària inspiració verdiana de Le trouvère, versió francesa de Il Trovatore, i és que, per molt que es canviï l’idioma, la genialitat, frondositat i maduresa compositiva de Verdi, en aquesta obra immortal no podia ser un final més ideal per el concert. Tots els solistes, cor i orquestra acabaren, doncs, amb una veritable festa sonora verdiana, i es que fou un autèntic Foyer com deu mana! i perdonin la contradictòria exclamació.