LPC3

Vespre de dijous màgic a la Nova Jazz Cava de Terrassa, on la Big Band de flamenc del Perico Sambeat va oferir un d'aquells recitals que s'incrusten en la memòria del públic. Cada any el Festival de Jazz de Terrassa premia a un músic atorgant-li el Jazzterrasman, un guardó que vol valorar tant la qualitat intrínseca del músic en qüestió com la seva relació amb la ciutat egarenca. El Perico Sambeat és un dels saxofonistes més reconeguts internacionalment dins el món del jazz, estant la seva relació amb Terrassa més que contrastada durant la trentena d'anys que fa que presenta les seves eclèctiques propostes a la ciutat.

Així doncs l'espectacle va començar amb l'entrega del premi a un Perico emocionat, en un format casolà que ja ha esdevingut tradició al Festival, el parlament del Valentí Grau, part important de l'ànima del Festival de Jazz de Terrassa. El Perico va aprofitar el moment per recordar altres músics guardonats anys anteriors, des de Tete Montoliu fins a Roy Hargrove, passant, entre d'altres, per figures estimades a la ciutat com en Josep Maria Farràs.

Poc a poc es va anar creant un silenci respectuós, moment en què uns cops secs de percussió ens començaven a guiar cap a l'estructura rítmica d'un martinete i la gruixuda veu d'una inspirada Alba Carmona ens endinsava cap a aires flamencs. Era Cauce, un tema que podria resumir perfectament l'esperit de la Flamenco Big Band. De manera gradual i progressiva, sense que res grinyolés, van anar entrant piano, contrabaix, bateria i la gran secció de vents (quatre trompetes, quatre trombons, cinc saxofons) fins al primer gran solo del Perico Sambeat. El tema va anar evolucionant cap a diversos pals flamencs (soleá, bulería) per a anar a parar a un deliciós swing "jazzero", posant de manifest la idea de fusió entre el flamenc i el jazz que va governar tota la vetllada.

Els temes es van anar succeint en el mateix ordre que en el disc (Flamenco Big Band, 2008) degut a la impossibilitat de canviar-ne l'ordre o afegir-ne de nous, ja que del llarg i treballat procés de composició de la proposta (quatre anys) havia acabat naixent un producte unitari que, tal i com va explicar el Perico, feia impossible la introducció de moltes variacions en l'esquema bàsic.

L'elenc de músics de la Big Band va contribuir de manera decisiva en el bon resultat de la performance. Què dir de l'immens Javier Colina al contrabaix, de l'audaç Marc Miralta a la bateria, del curiós Albert Sanz al piano o del didàctic Joan Chamorro al saxo baríton, entre tants d'altres. Com a novetats respecte als músics que van enregistrar el disc val la pena destacar la intensa i ja citada Alba Carmona a la veu i un guitarrista suec que sembla haver nascut a Jerez de la Frontera, en Nick Perrin. No és d'estranyar que amb músics d'aquest nivell el resultat sigui tant extraordinari. A tall d'exemple mencionar el paper del Guim Garcia, el magnífic saxo que va substituir l'Ernesto Aurignac, que amb poc temps de preparació va complir perfectament allò que se li demanava, trobant el seu lloc en una secció de vents majoritàriament valenciana que va protagonitzar gràcies als arranjaments del Perico Sambeat molts dels moments més espectaculars de la nit.

Després d'interprear Nocturno van fer una "pausa de deu minuts per a tornar en una mitja hora", en una segona part de concert que va seguir a gran altura. Especial menció per l'encavalcament de dues peces, Soledad Sonora i Como lo oyes, en un crescendo rítmic cap a la bulería que va provocar entusiasme en un públic molt ben predisposat. El concert es va tancar amb una preciosa Guajira para Duke, un homenatge personal del Perico Sambeat a un dels músics que més admira, el mestre Duke Ellington, que va deixar una sensació de calma a l'atmosfera que quasi-bé es podia palpar.

Grans composicions i grans interpretacions per a una gran nit, una mostra més del paper essencial que pel jazz del nostre país té el modest però, alhora, gran festival en que s'ha convertit el Festival de Jazz de Terrassa.