LPC3

Cinquanta anys després del que alguns anomenaren la revolució musical brasilera, la transgressió de la Bossa Nova ja no es pot titllar d’elitista. Mentre s’ha anat filtrant per la porositat de les fronteres europees, influenciant a nombrosos músics d’arreu del món, que han interpretat, interpreten i segueixen escoltant aquest estil, la Bossa s’ha convertit en un estil popular arreu. Noms com Joao Gilberto, Vinicius de Moraes o Antonio Carlos Jobim, i tots els seus eterns successors, són coneguts dins i fora de les seves fronteres, complint-se la pretensió de mundialitat de la música que aquests mateixos homes, màxims exponents d’aquest gènere,e carioca de naixement, haurien semblat desitjar des del seu sorgiment.

La Bossa Nova va sorgir del jazz nord-americà mesclat amb la samba més ardent, en un intercanvi musical per la creació d’una nova tendència que succeïa als barris costers d’Ipanema o Copa Cabana, a Río de Janeiro. Aquesta pretensió d’interculturalitat, on Brasil, com tots els països d’Amèrica, ha anat encaminant-se progressivament des de la seva formació com a Estat, s’ha reflectit en la música com en el conglomerat humà. La mateixa interculturalitat trobàvem en el quartet que rendia homenatge a un dels compositors més importants de la història.

La guitarra clàssica, com sempre, portava la “veu cantant”, sobretot en moments on veu i guitarra creaven una atmosfera intimista i fràgil, típicament carioca. Potser es trobà a faltar el piano, amb qui tant havia jugat i composat Jobim; instrument que no es veié gratament substituït per la segona guitarra, amb Alejandro Luzardo a les cordes de nylon, uruguaià que lidera el ja conegut grup barceloní La Candombera. Amb una bateria dolça i delicada, amb les carícies d’unes escombretes i baquetes que perfilaren suaument i en tot moment cada cançó, Salvador Toscano fou juntament amb Lemos, el més notable de la nit. Regalant sons naturals recreats amb elements percutius com uns simples cascavells. I és que el que caracteritza aquest quartet és la simplicitat de les melodies i la naturalitat dels sons.

Paulinho Lemos és un músic i compositor que s’ha hagut d’anar obrint camí amb molta dificultat al nostre país, però tot i això creu, com deia l’homenatjat Jobim, que l’única sortida del músic brasiler és l’aeroport.

Veure’l damunt de l’escenari de la sala Tete Montoliu de l’Auditori va ser tot un plaer, i del tot emocionant, sobretot en els moments on l’escenari es buidava de distraccions i podíem gaudir de la pulcritud en la seva tècnica vocal amb l’acompanyament de la seva guitarra, ja veterana.

Començant amb Desafinado, i acabant amb Garota de Ipanema, passant per temes com Aguas de Março entre moltes altres, Paulinho Lemos ens demostrava conèixer i respectar tant bé l’estil que defensava que ens colpia amb el seu sentiment cada vegada que pronunciava paraules d’agraïment cap a un Jobim ja desaparegut, però mai oblidat. Molts músics d’aquesta ciutat no poden presumir de gaudir d’un caràcter tan afable sobre l’escenari, tan agraït, ni tan proper com el d’aquest veterà de l’altre banda de l’Atlàntic. La seva quotidianitat, sinceritat i transparència en lo musical deixa entreveure la personalitat d’un artista amb una maduresa que no necessita de gaires luxes ni aplaudiments per entregar-se al 100%. És d’agrair trobar-nos músics d’aquests, músics versàtils que ens ofereixen nits de forró, i que ens poden oferir homenatges a Jobim amb la mateixa destresa que ens interpreten, en altres ocasions, funk o samba. Sempre amb un estil del tot brasiler, Paulinho Lemos és un d’aquells personatges que no voldríem perdre, no per el cosmopolitisme que li atorguen a Barcelona, sinó per el contagi de tants atributs que ens pot propiciar, tot i que diria que per a gran part dels músics del nostre país, tristament, també l’aeroport és la única sortida.

Malgrat i els aeroports que ens separen, la distància semblava esvair-se quan enmig de Garota de Ipanema, el públic cantava juntament amb el músic un dels temes més versionats de la història de la música, com si fóssim en ple Rio, envoltats de l’orgull d’ésser carioques.