LPC3

El fenomen sixties i seventies, ha dut en sí el ressorgiment de músiques com el soul o el funk, estils que mai han perdut vigència en alguns contextos musicals anglesos o nord-americans, però no tant a la resta del planeta.

Després de deu anys de trajectòria musical, quatre llarga durades, constants gires arreu del món... i en un moment on Sharon Jones i els Dap Kings, The Dynamites i Charles Witt Walker i altres molts, han realitzat varies gires de gran èxit pel nostre continent; i mentre Amy Winehouse ha despertat un interès mundial per la música negra i l’estètica dels anys seixanta, els veterans de Leeds aprofiten per injectar-nos una intensa dosis de deep funk a través de les seves guitarres dures i tosques i els seus hammonds gairebé psicodèlics.

Així, i després de donar-se a conèixer massivament per un tema cantant per Corrine Bailey Rae “Your Love is all Mine”, d’un estil molt més pop i amè que al que ens tenen acostumats en els seus directes, arribaven dijous passat a Barcelona per presentar-nos Plug & Play, el que representa el seu quint treball, que compta amb la increïble veu de Dionne Charles, que en aquesta ocasió no acompanyava a la banda, per pena de molts de nosaltres. Tot i que un estil com el seu es fa feixuc sense secció de vents o sense melodies de veu, els de Leeds ens van contagiar amb el seu groove, el deix d’una producció vintage, un toc d’afro-funk, jazz-funk, i soul a l’estil més clàssic i amb un embalatge senzill i sobri escènicament representat per els quatre músics de la banda.

Enamorats del boogaloo nord americà, des dels seus inicis són més una banda de directes en diferents clubs que no pas un grup d’estudi que es dedica a tocar en directe; la seva energia sobre l’escenari està justificada des de que posen un peu a l’escenari. Ballables i frenètics, encomanaven a un públic variat i de totes les edats els moviments elèctrics i àcids que emanaven de la guitarra d’Eddie Roberts, amb moments de brum’n’bass i canvis de ritmes eufòrics. Només el tècnic de so o potser la mateixa acústica de la sala em mereix una mala nota, ja que el baix no quedava prou definit pel que una banda de funk de prestigi demana.

Els grans de la nit foren talonejats per la banda de funk i fusió més important de Barcelona, Mothergroove. Projecte sorgit de la mà de Gianni Sciannamè, demostrava ser una banda amb un alt nivell musical i un groove del que poques bandes estatals poden presumir. Amb la col·laboració de David Carrasco “el Niño”, un dels saxofonistes més polifacètics de tot el país, al que hem vist créixer sobre els escenaris des de la formació de Malarians, Peeping Toms i altres bandes arrelades a la música jamaicana i caribenya, passant per diferents estils de la música negra, Muchachito Bombo Infierno... Preludiaven una nit de diversió i passos al més pur estil del programa de Don Cornelius de soul i funk nord-americà dels anys setanta, Soul Train.

La sala era plena, el públic content, les bandes sobrades d’estil i potència... Espero que aquesta nit serveixi de precedent i tregui la por dels organitzadors per a regalar-nos nits com aquesta a la nostra ciutat.