LPC3

El segon concert del cicle Echo Rising Stars de l'Auditori ens ha regalat una de les joves pianistes més extraordinàries del present. Als 24 anys, la georgiana Khatia Buniatishvili s'aproxima fil per randa a l'expedient que el mercat de la música culta exigeix als pianistes: martellejar infatigablement l'instrument amb obres espectaculars, repertori de tota la vida. La solista compleix la tasca a la perfecció, amb una tècnica encantada d'haver-se conegut i una solidesa interpretativa a prova de bales. No obstant això, aquí no estem contemplant només una metralladora del teclat que -per obra i gràcia de la providència- resulta també ser un dels éssers més bells que s'han col·locat davant de l'instrument. Buniatishvili és una artista ben honesta, i ho va demostrar amb una més que curiosa interpretació de la Sonata en si menor de Liszt. Habitualment, els pianistes primerencs acostumen a recalcar els passatges més romàntics i espectaculars d'aquesta partitura sensacional (així ho ha fet la nostra protagonista, per exemple, al seu primer disc de la casa Sony, dedicat exclusivament al compositor hongarès). Altrament, Buniatishvili va afrontar la sonata recalcant-ne els passatges més llòbrecs, amb un tempo quasi fúnebre, i va tenyir la bíblia lisztiana amb una tinta de fatal destí i una meditació sobre l'esdevenidor extraordinària d'ordir si la fa una persona tan jove. Paral·lelament, tampoc no ens va servir una versió canònica del primer Mephisto-Vals, al qual va omplir d'un humor de gràcil sornegueria. L'afinador de l'Auditori va fer bé en corregir el to del piano, que -després de la primera part- va quedar extasiat amb tanta metralla.

L'aproximació poc canònica i tan madura d'aquesta primera part van encuriosir la set del narrador de sons, i -certament- es feia difícil d'entreveure com s'aproximaria la intèrpret als tres primers meravellosos Scherzi de Chopin. Novament, la versió es va allunyar del tòpic: si en el primer, en si menor, hi vàrem notar una aposta quasi visceral per la tristesa, les dues peces següents ens van posar al davant un Chopin absolutament desconegut. Buniatishvili estava ben poc interessada en gaudir de les harmonies del polonès, i alguns acords semblaven fins i tot escopits sense destresa. L'opció més fàcil, engalanar suaument el fraseig chopinià, tampoc no semblava una prioritat per a la georgiana, que intentava convertir la partitura en una espècie de divagació sobre la tristesa en boca d'un personatge maldestre, que no sabia ben bé cap a on dirigia el seu jo. Acostumats a un Chopin absolutament modern, en termes subjectius, l'experiència d'escoltar aquestes peces sota una lectura postmoderna, quasi dadaista, va ser molt reveladora. L'important d'un intèrpret, en efecte, no és com tradueix una obra musical, ni en quina llengua, sinó quin és el diccionari que empra per traduir-la. Després dels Scherzi, Buniatishvili va voler acabar el concert amb un punt d'alegria, amb tres extravertides escenes del Petroushka, música que abandera el primitivisme stravinskià com cap altra, tot i que -atès el que havia sentit- el narrador de sons estava prou distret pensant en Chopin i Liszt (i cercant un nou diccionari) que no pas en el geni rus, i que la providència em perdoni.

Ens consta que els programadors barcelonins estan ordint futures aparicions de Buniatishvili al cap i casal. Les celebrem, perquè som al davant d'una artista com un campanar i d'una instrumentista d'honestedat ben sana.