LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Un pianista d'altres temps
Bernat Dedéu 28-10-2010
Philharmonia Orchestra. Vladimir Ashkenazy, dir. Nikolai Lugansky, piano.
Palau de la Música, 18 d'octubre de 2010
Palau 100
Probablement, Nikolai Lugansky ha nascut al segle equivocat. El malaguanyat pianista rus no és un fashion victim, ni un músic d'aquells que fan caretes i gesticulacions amb la melena, mentre esbomben el repertori romàntic. L'alumne (ben aplicat) de Natalia Nikolaeva no és un figurí histriònic, i això el converteix en un enemic de l'espectacle banal. Lugansky és un Trevor Howard que actua davant d'uns oients que, esclaus de la indústria, reclamen un Sean Penn. Per això, al públic li sobta escoltar un artista que s'acosta al tòtem de Rakhmàninov amb un aire més aviat naïf i una voluntat de no fer res més que relluir una música que no necessita gest, sinó contenció.
Insisteixo; Lugansky no és un paradigma d'aquest temps d'estrelles fugaces. Però creieu-me, amics meus, toca el piano com una autèntica bèstia salvatge... vestida de seda. Quina interpretació més fantàstica del tercer de Ràkh! Poques vegades he sentit el desenvolupament de l'Allegro ma non troppo amb tanta musicalitat, el retorn del tema principal servit amb tanta humilitat i contenció, amb alguna badada tècnica menor als primers compassos de la cadència, però ben salvable. Així com el gran escriptor ho és per quan calla i estalvia lletra, un gran pianista es fa quan renuncia al seu jo per donar pas a la partitura. Renunciar al jo és millor, i sempre va en favor del resultat musical, encara que et tregui alguns decibels d'aplaudiments.
Llàstima que el solista no comptés amb la complicitat d'algú que sap ben bé com es passen, de putes, quan cal tocar aquest concert. Vladimir Ashkenazy no va saber acompanyar el seu compatriota en cap moment. Cal deixar respirar el solista, regalar-li l'ull, descansar amb ell, però la batuta estava per altres coses. La llegenda russa no compta amb gaire bon material; una Philharmonia inaudita, amb un vent eficaç però una corda alta absolutament mat, deixada especialment a les violes. Ashkenazy es va voler fer notar massa durant el concert, i això no hagués estat necessàriament negatiu, si la interpretació no hagués acabat massa sovint en la frivolitat; només cal recordar amb amargor un finale amb les trompes ordint un innecessari staccato i sense la retenció necessària per disparar l'esclat final. Una llàstima...
L'integral de Rakhmàninov va acabar amb la seva Tercera Simfonia. Com a dada positiva, Ashkenazy ens va mostrar una partitura gens edulcorada (les simfonies del rus acostumen a venir servides amb un excés important de sucre), on fins i tot s'hi entreveien algunes notes d'humor. Tot i això, Ashkenazy és un director massa rude en el gest, que cuida poc el fraseig de la corda, i que no va poder salvar les mancances que ja havíem sentit a la primera part del concert.
Fotografia d'Antoni Bofill
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
