LPC3

Fa tres anys en Josuah Redman i en Brad Mehldau començaven una gira conjunta amb un directe al Festival Internacional de Jazz de Barcelona que va cloure el passat 28 de novembre amb un altre concert a la mateixa ciutat comtal dins el mateix festival de jazz. Vells coneguts des de principis dels noranta, quan conjuntament amb el baixista Christian McBride i el bateria Brian Blade formaven el primer quartet estable del saxofonista californià, han passejat durant tres anys aquests directes en petit format (saxo i piano) fent ben evident una especial connexió musical.

El Teatre Coliseum els esperava amb els braços oberts i els dos jazzmen van saber respondre a la gran expectació que havien generat. Van començar amb peces del Mehldau (D Walz i To hold on or let go), mostrant una gran capacitat i varietat en el fraseig i una molt bona comunicació; la multitud de notes que sortien del piano del Mehldau donaven molt color a les línies melòdiques del saxo d'en Redman, fent que l'un potenciés a l'altre constantment. Aviat va arribar el primer homenatge de la nit, quan van interpretar el Monk's Dream, del gran Thelonius Monk, afirmant-se així en les arrels del jazz modern. Més tard tocarien altres versions, com la del Dream Brother d'en Jeff Buckley, acostant d'aquesta manera el jazz més virtuós a les músiques populars i deixant-se influir, com molt del jazz de qualitat d'avui en dia, per l'herència del pop i del rock. Aquest tipus de relectures en clau jazz de temes que provenen d'escenes rockeres són molt apropiades per acostar aquest tipus de música a un públic més ampli.

També van formar part del repertori diferents temes d'en Redman (Final Hour o Mehlasancholy mode, entre d'altres). Un dels grans moments de la nit va venir amb la interpretació del ja clàssic Red Cross del Charlie Parker; un Redman absolutament meravellós va ensenyar al personal com es toca un be-bop. És realment fascinant la capacitat d'aquest saxofonista de tocar de tantes maneres diferents: pot fer coses suaus i denses, o ràpides i fresques, i li és igual derivar-se cap a un dels grans mestres del be-bop, com en Charlie Parker, que fer-ho cap al pop-rock d'en Jeff Buckley. A més, si forma un duet amb un pianista tant versàtil com en Mehldau la fascinació es multiplica gràcies al gran coneixement que tenen l'un de l'altre i a la bona conjunció entre els estils interpretatius de tots dos.

El gruix del concert havia finalitzat i ja només quedaven els bisos, obligats després de la sorollosa ovació que es van endur al marxar de l'escenari. Van consistir en dues composicions (una del Mehldau, Old West, i l'altra del Redman, Oneness of two) que van mantenir l'elevadíssim llistó de tota la vetllada. Una altra ovació de comiat i la sensació en deixar la sala d'haver assistit a un directe probablement amb dos dels millors instrumentistes dins l'escena del jazz actual. Van omplir tot un Teatre Coliseum amb un duet minimalista en quant a la instrumentació (saxo i piano) però complexíssim en quant a riquesa musical. Tot i l'evident virtuosisme van saber no embafar i van acostar-se amb determinació a paratges musicals sublims, d'aquells que fan que en deixar la sala la sensació d'ingravidesa sigui tant evident com la immensa qualitat d'aquests dos fantàstics músics.