LPC3

Sembla que era una necessitat per a Enrique Lanz posar en escena El retablo de Maese Pedro. El fet que "aquest Retablo és la primera referència literària en castellà en la que s'esmenta l'art dels titelles" el toca de prop com a titellaire i com a andalús. En aquest cas, naturalment, no es refereix al Retablo de Falla sinó a la seva font literària, el capítol 26 de la segona part del Don Quixot de Cervantes. Però les implicacions personals de l'obra per a Lanz van més enllà: el seu avi es deia Hermenegildo Lanz i va col·laborar amb Falla en diverses ocasions, una d'elles amb motiu de l'estrena de l'obra el 1923. Una estrena que es va produir a Sevilla malgrat que la historia recordi més l'execució a París, immediatament posterior, amb la presència de Picasso, Stravinski i Paul Valéry, Wanda Landowska asseguda al clave i el propi Falla dirigint l'Orquesta Bética de Cámara, fundada per Lorca. Però la cosa no acaba aquí, doncs sembla que "la intervenció de Falla fou decisiva" per a salvar el seu avi de la mort a l'inici de la Guerra Civil. Alta responsabilitat la que enfrontava, doncs, i es pot quedar tranquil amb l'èxit global de la proposta, premiada com a millor direcció escènica de l'any per un jurat integrat per crítics reputats com Marcel Cervelló, Xavier Cester, Javier Pérez Senz, Jaume Radigales i Fernando Sans Rivière entre d'altres.

La proposta de Lanz consta d'uns titelles de dimensions monumentals (amb un Quixot de quasi nou metres d'alçada) "que simulen ser estàtues de bronze barroques" i, d'altra banda els titelles del teatret, més petits, d'entre dos i quatre metres. Al davant d'aquest dispositiu una orquestra reduïda (tant reduïda com Falla la va voler, no estem parlant d'una versió de cambra) i al fons a l'esquerra, amb amplificació, els tres cantants en formació de concert.

L'inici de l'espectacle podia generar dubtes. La llarga peça instrumental que l'introdueix no sembla la cosa més pròpia d'un espectacle infantil i va ser, a més, en aquest punt, que l'orquestra -dirigida per Alfons Reverté, va mostrar certes imprecisions que van anar desapareixent a mesura que avançava l'espectacle. Finalment, però, triomfa la música de Falla com també triomfa la proposta de Lanz, marcada per un encant estètic particular que compensa l'inevitable estatisme del teatre de titelles. En l'èxit de l'execució hi tenen una gran responsabilitat les tres veus solistes: Olatz Saitua (soprano), Albert Casals (tenor) i Marc Canturri (baríton). L'amplificació de les seves veus era certament excessiva però tots tres van mostrar bones condicions musicals i vocals. Veritablement remarcables en aquest sentit foren alguns moments de la intervenció del baríton, amb bellíssimes frases en un piano que no és tant freqüent de sentir com seria desitjable.