LPC3

Diana Damrau (Konstanze), Christoph Strehl, (Belmonte), Olga Peretyatko (Blonde), Norbert Ernst (Pedrillo), Franz-Josef Selig (Osmin), Christoph Quest (Selim). Christof Loy (Direcció d'escena). Ivor Bolton (direcció). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.

Torna l'Entführung mozartià, després d'una dolorosa i inexplicable absència de 27 anys. Hi redescobrim un compositor d'una maduresa demencial, que eleva el singspiel a unes cotes estilístiques inaudites, fins i tot per la mateixa societat il·lustrada que reclamava -amb un cert papanatisme nacional, és cert- un drama patri, cantat en alemany. Cal repetir-ho; el libretto de Stephanie el jove no s'acosta a les subtilitats del geni Da Ponte, però explora alguns dels temes del Mozart vell amb gran subtilitat. Christof Loy l'ha treballat de valent, i ens n'ofereix una versió esplèndida; ens dolen, per injustes, les crítiques rebudes pel públic liceista a la producció del director alemany. Dins el revisionisme escènic, cal destriar el gra de la palla. I aquesta és una producció exemplar.

Loy planteja l'arribada de Belmonte al palau del paixà com un repte burocràtic, no pas sentimental. Meravellosa la imatge teatral d'un Osmin revestit de tics funcionarials i del mandatari foll, com un maníac amb hàbits gestuals d'hiperactivitat. Loy té l'habilitat de rellegir l'Entführung a través del Così, i centra la problemàtica de les parelles protagonistes no pas en l'amor, sinó en el tema de la por i la desconfiança mútua. Per això veiem, al segon acte, com Konstanze no s'acosta al seu estimat fins a l'últim moment (ella també en desconfia!) i com Blonde, tot i odiar el seu captiu Osmin, hi coqueteja amb malícia. L'escena del rapte frustrat, amb el teatre a les fosques i els personatges movent-se com ratolins amb llanternes, és d'antologia. Loy mostra, amb tota cruesa, un rapte sense rapte. A partir d'ara, qualsevol producció s'haurà de fixar en aquesta.

Les ovacions a Diana Damrau no són fruit de la casualitat. A la facilitat per la pirotècnia muscular, l'artista hi suma una complicitat exquisida amb la partitura i una actitud visceral en l'actuació difícilment inigualables. Amb una cantant així, només falten les crispetes. Després d'un inici prometedor amb un "Hier soll ich dich" impecable, Christoph Strehl es va desinflar notòriament al finale del segon acte. Al tercer, vam sentir un "Wenn der Freude" tremendament desinflat, amb molts problemes d'afinació; només l'ofici i la resistència van salvar al tenor alemany d'acabar la funció sense un bri de sonoritat. Contràriament, Norbert Ernst va esculpir un Pedrillo sensacional, que defugí la caricaturització fàcil i sobre-bufonesca amb la qual se'ns presenta sovint aquest simpàtic personatge. El cronista va quedar simplement embadalit amb la veu d'Olga Peretyatko i declara solemnement un pla d'estalvi per perseguir-la als teatres on actuï. Franz-Josef Selig elabora un Osmin simplement perfecte.

Anem al podi. La direcció d'Ivor Bolton té un punt objectivament cert; ha aconseguit, amb molt poc temps, una excel·lent compenetració amb els músics de la casa. El director va cometre solament algun petit error de coordinació a  l'ària "O wie ängstlich, o wie feurig" i al primer cor de la marxa del paixà; minúcies. Paral·lelament, la batuta va imprimir uns tempi enèrgics i sempre va parar esment a l'autèntic punt neuràlgic d'aquesta partitura; la triada oboè, flauta, fagot i -ocasionalment- el vent metall. Tanmateix, Bolton no va poder evitar alguna badada d'afinació en trompes i violoncel, però hom té la matèria que té, i hi ha errors d'afinació que el cronista ja sent com una tradició inviolable de la casa...

No obstant això, discutim enèrgicament algunes aproximacions del director de Blackrod, com ara l'absència total de vibratto en els recitatius, que no només està expressament en contra de l'esperit mozartià (historicistes radicals, llegiu-ne la correspondència, us ho prego!), sinó de l'afinació més estricta i desitjable. Paral·lelament, la implicació emocional de Bolton a la partitura no es veuria malmesa si apliqués un pla d'estalvi a la seva gestualitat hiperactiva; sovint, les floritures de la mà esquerra confonien l'entrada als cantats, i la voluntat d'ubiqüitat en totes les seccions de l'orquestra la coordinació de tota la massa orquestral.

Tot i les pegues ocasionals, aquest Rapte mereix la visita. Que no tornin a passar tants anys!