LPC3

Començava a fer fred al carrer i la gent corria cap al Palau, els teloners es mereixien tots els respectes de l'assistència que feia presència a l'emblemàtic auditori modernista. Apareixien al privilegiat escenari un Iván "Melón" Lewis i els seus músics de l'Institut Superior d'Art de l'Habana amb les seves millors gales, i després de saludar als assistents amb mostres d'educació primmirada, el piano de cua, el contrabaix, la bateria i els dos saxos es posaren a desgranar el latin-jazz cubanita de Travesía, un disc editat per Javier Limón. Tot quedava entre família, però malgrat la qualitat indiscutible del pianista i compositor, la lírica que s'anava succeint provocà els badalls de molts de nosaltres.  

Després d'una breu pausa intermèdia, arribà ella, acompanyada del seu inseparable Javier Limón. "Jo sóc de Palma de Mallorca, però per arribar fins aquí he hagut de donar la volta a tot el món!" reivindicava la sempre radiant guineano-mallorquina. I no és per menys, ja que després de fer gires per tot Amèrica i guanyar-se un Grammy llatí pel seu últim disc-tribut a Chavela Vargas, El Último Trago, la poetessa, cantant, recentment incorporada al món del cinema i sobretot incomparable de pell canyella, aconsegueix per fi, ser aclamada de manera indiscutible per un públic ampli i homogeni que ha après a escoltar-la sense prejudicis.

Una veu que poc té d'ortodoxa, aspre i vellutada, absolutament sincera i desbocada directament des del més íntim de les seves entranyes, Buika sempre ens sorprèn per aquesta manera que té d'auto-definir-se a través de l'art que li és intrínsec. Ens dóna lliçons d'humanitat i d'autenticitat amb cada frase que fa ressonar al seu cos de pantera, rugeix com ningú més sap fer, es despulla absolutament de tot el superflu i ens fa partícips de la seva realitat emocional i plena de dolor, tant com d'amor. La seva història es fa present en la literatura dels seus temes i a cada cançó ens tenyeix d'aquells sentiments que ens narra. No, no és una simple aproximació al sentiment que la seva música emana, és una verdadera incursió al seu món. La seva humilitat és la que fa realment que el personatge sigui tant accessible com pertorbador, i que el remolí de sensacions internes per les que ella ens guia faci de mirall pel nostre propi món interior. Ens commou, ens revoluciona, ens treu les capes estètiques d'allò preexistent, i ens despulla l'ànima en l'acte màgic que representen els seus directes. 

Sempre he pensat que els seus discs mai estaran prou a l'alçada del que Buika és en realitat. El que ella és capaç de dir amb el seu llenguatge corporal no es pot encotillar en un format que sigui fixe per sempre més, perquè el que la caracteritza és el moviment, l'espontaneïtat, l'autocorrecció i el defuig de l'estancament. Per això, si es vol entendre aquesta artista, és imprescindible concedir-li les nostres ànimes i deixar que les colpegi i les emmetzini amb la seva droga, l'amor. I és que no hi ha una paraula que defineixi millor aquesta cantant que no sigui amb els sentiments. Volver, volver, volver, Mi niña Lola... Són mostres de la seva brillant carrera i també del seu brillant domini de la tècnica, la qual sobrepassa en un camí de circularitat i de retorn, per enriquir-la amb el que realment li és més personal.

Ens van tancar el metro i ella seguia amb el seu scat salvatge i absolutament únic, "Invito a todos los que quieran a que se vayan, pero yo me quedo porque me lo estoy pasando de puta madre!"; "És que no sé si les coses s'han de mesurar pel temps que passa o pel que se sent" deia intercalant un scat de bojos, d'aquells que no semblen seguir cap lògica musical, que balbucegen síl·labes indesxifrables i que es criden des de l'ànima, quan aquesta ja no pot dir res més perquè ha entrat en un èxtasi que la té corpresa. I és que si alguna cosa s'ha de dir en contra d'aquesta artista és que la seva força interior és la que la domina a ella i no al revés. En contra? Bé, potser això és a favor! Per què, què és l'art si no això? I què dir-ne quan es fa tant palpable que ens arrossega també a nosaltres? No hi ha crítica que la pugui deixar malament, Buika és el que és i no té parangó.