LPC3

Manuel Barrueco va tornar a demostrar als barcelonins perquè segueix essent un dels millors guitarristes del planeta. Des dels 22 anys, quan va convertir-se en el primer solista de guitarra en guanyar la Concert Artist Guild Award, el cubà ha anat ordint una carrera musical i una tasca pedagògica ben difícils d'equiparar. Molts guitarristes ens hem criat a través de les seves canòniques gravacions d'EMI i recordem de ben segur alguna actuació memorable al Casal del Metge barceloní, quan la nostra capital era un dels centres mundials indiscutibles de l'ensenyament i la praxi de la guitarra. Alguna llumenera del país hauria de reflexionar, dit sigui de passada, sobre com un instrument tant lligat a la nostra terra, que no té cap període del seu esplendor sense un compositor català com a protagonista (Sor, Tàrrega, Pujol, Llobet... i la llista seria inacabable!), hagi acabat tan allunyat dels nostres escenaris i discografies. Construir el llegat guitarrístic català ha estat una tasca titànica, però destruir-lo -si seguim obrant d'aquesta faisó- costarà ben poc. Per això és una notícia esplèndida que la productora Poema ens ofereixi regularment concerts de guitarra al Palau (protagonitzats per alguns dels nostres millors instrumentistes; Xavier Coll, Àlex Garrobé, Manel Gonzàlez) i que ho faci amb una amplificació de sonoritat immillorable. Potser també és moment de recordar que va ser aquí, al Palau, on es va estrenar el concert per a guitarra i orquestra més interpretat de la història de la música...

Però tornem al concert, esmenes tristes a banda. Actualment, vora la seixantena, Barrueco segueix sorprenent-nos amb una tècnica impol·luta i una seguretat proverbial. És ben curiós com aquest artista, amb genètica i sang caribenys, presenta una actitud musical i una posició del cos més aviat germàniques; ni un signe d'immutació o emocions, una economia corporal gèlida... que amaga, sota el hieratisme, un poder musical volcànic, unes ganes de fer música bestials. Potser Barrueco ja no és aquella màquina a prova de bales dels anys vuitanta (recordo que, en una classe de fa temps, li va etzibar a un alumne: "No t'equivoquis, noi, que si t'equivoques una vegada en un concert ja no és el mateix..."). Així va fer palesa una Suite per a violoncel núm. 1 amb alguna badada més que notòria i un petit error de memòria a la Giga. No obstant això, seguim assistint impàvids a un guitarrista d'un múscul harmònic inqüestionable, que ha oblidat alguna sonoritat gèlida del passat i embolcalla les notes amb molta més calidesa: Barrueco, no obstant, sempre prima l'harmonia, ordeix estructures musicals amb una capacitat totèmica, i per això segueix essent un arranjador extraordinari (escolti's amb delit l'ús ben imaginatiu del baix al Preludi o unes precioses terceres paral·leles a la Courante!). Aquest poder harmònic va quedar palès en les Cinco piezas de Piazzolla, que Barrueco coneix a la perfecció: simplement, no es pot gestionar l'atac de la mà dreta als baixos amb més saviesa, ni tocar amb més bon gust aquest Tristón, amb tots els harmònics ben posats.

La segona part del concert va portar-nos un repertori que Barrueco porta a les espatlles, com pocs instrumentistes, des de fa lustres. El Campo de la deliciosa Sonata Meridional de Ponce va sonar tan fresc com sempre, amb una gestió dels silencis brutal. És molt difícil tocar aquesta Copla amb més sentit del tempo i més saviesa. També va ser emocionant veure el guitarrista afrontant amb estima alguna de les peces que ens han servit de bíblia durant anys, com un Capricho Árabe sense cap dosi inadequada de sucre candi. No es pot demanar més honestedat a un intèrpret.

Esperem que el mestre no tingui en compte la supina mala educació del públic barceloní, que va interrompre moments extraordinaris del concert amb les habituals estossegades (que ara, al Palau, també vénen acompanyades de sonoritats diverses, com ara mòbils, càmeres i flaixos), i que torni aviat amb més teca i una mica més de silenci. Aquesta ciutat, com certificava una entrada més que correcta a la sala, té molta set de guitarra, del seu instrument.