LPC3

La posada en escena de Król Roger al Liceu és un gran esdeveniment ja que suposa l'estrena absoluta a Espanya d'aquesta òpera força desconeguda per nosaltres.

Król Roger, òpera del compositor polonès Karol Szymanowski, amb llibret de Jaroslaw Iwaszkiewicz, basada en les Bacchae d'Eurípides, fou estrenada a Varsòvia el 1926. Després, fou portada molt poques vegades a escena, però els últims anys s'ha recuperat i s'ha representat amb èxit a molts teatres d'òpera europeus i americans i la crítica actual la considera una de les grans òperes del segle XX amb tota la raó per la gran qualitat de la seva música plena d'exotisme sonor i amb una gran riquesa de recursos envers l'escena. És una música molt refinada i preciosista plena de colors i sensacions diferents.

Karol Szymanowski personifica les paradoxes i les contradiccions que van caracteritzar la música del començament del segle XX. Lluny de la passió experimentadora dels enemics incondicionals de l'ordre artístic, com ara Arnold Schönberg, Anton von Webern i Igor Stravinsky, Szymanowski va ser més aviat un innovador moderat que va saber combinar els mitjans artístics moderns i sofisticats amb un sentimentalisme ardent i romàntic, un lirisme melòdic i una sensibilitat harmònica excepcional, a la recerca d'una forma musical nova que conservés elements de la tradició.

El rei Roger no és un drama històric sobre la Sicília del segle XII, sinó sobretot una obra d'idees expressades en situacions i personatges de la Sicília del segle XII, vista com un gresol de civilitzacions i com a imatge, per tant, de la humanitat. Entre aquestes idees, la més important és la concepció de Nietzsche sobre la tragèdia, que inclou els conceptes d'apol·lini i de dionisíac- el primer identificat amb la bellesa serena i el sol, i el segon amb l'instint vital i l'orgia - com dues constants de la naturalesa humana i, per tant, també de l'art.

El protagonista personifica les dramàtiques tensions - dubtes, atracció, por, determinació - que experimenta qui ha de triar entre l'ordre i la llibertat, entre la responsabilitat i el desig, entre la seguretat i el risc, una elecció especialment dramàtica per a un rei que, com en les tragèdies antigues, té responsabilitats públiques. Però El rei Roger no és un drama històric, sinó un drama d'idees i, per això, els seus personatges són encarnacions de les opcions que l'obra dramatitza.

 

La dramatúrgia de David Pountey per a Król Roger

Un sobri amfiteatre de grades disposades en semicercle és l'espai que ha ideat Raimund Bauer per a aquesta producció de Król Roger. Aquesta escenografia fa evident que no som davant d'uns fets determinats per circumstàncies històriques o culturals, sinó davant d'un drama d'idees que afecta l'home de qualsevol època o, com escriu Nietzsche en L'origen de la tragèdia, d'una qüestió "universal-natural". Aquest amfiteatre, però, gràcies a la il·luminació de Fabrice Kebour es transforma constantment per servir millor cada moment singular de l'acció dramàtica d'una manera molt intel·ligent.

David Pountney opta per marcar visualment el conflicte central de l'obra que confronta la vida ordenada i racional que s'identifica amb Apol·lo, amb la vida orgiàstica i lliure que s'identifica amb Dionís i fa que les imatges de la producció ho facin inequívocament i que ho facin també amb la bellesa que escau a la qualitat de l'obra. Tot això es nota en el tractament del cor, que forma una creu estàtica a l'inici de l'òpera per mostrar el caràcter rígid i sever del judici del pastor que hi ha arribat. En tot això esdevé el vestuari de Marie-Jeane Lacca: negre o vermell per a tots a excepció de Dionís que passa del daurat al vermell - progressivament vermell a mesura que l'adhesió a la nova doctrina es propaga - segons si els personatges refusen o s'adhereixen al culte de Dionís.

Aquesta orientació s'aplica fins i tot a la posició dels personatges en escena, que es col·loquen reclinats o salten per les grades quan perden la rigidesa doctrinal. D'aquesta manera l'espectador segueix més enllà de la vaguetat del text i de la sobrietat de l'acció dramàtica, el procés real que afecta cadascun dels personatges. Pountney ha sabut treure el suc dels cantants del cor al fer-los participar molt activament en la coreografia. 

Scott Hendricks va interpretar un rei Roger ple de matisos, emocions i registres diferents.  Aquest cantant destaca per la seva bona feina com a actor, transformant-se totalment en allò en què està involucrat. En aquests moments és un dels millors intèrprets i de referència d'aquest personatge ja que gairebé ningú encara l'ha interpretat.

La Roksana d'Anne Schwanewilms va ser molt elegant, amb una veu d'un bellíssim timbre, un perfecte legatto i molta musicalitat. L'Edrisi de Francisco Vas va estar molt ben interpretat com ja ens té acostumats aquest cantant. El Pastor de Will Hartmann va estar totalment endinsat en el seu personatge cantat amb una veu segura i d'avalotat timbre. L'Arquebisbe de Daniel Borowski i la Diaconessa de Jadwiga Rappé varen estar interpretats per dues bones veus.  

S'ha de destacar al Cor del Liceu en aquesta ocasió tant per la  interpretació musical com per la boníssima feina en el seu moviment escènic, ja que aquesta vegada no ho tenien fàcil i visualment i coreogràficament eren una part important de l'essència de l'òpera. La intervenció del Cor Vivaldi també va ser més que notable.

La direcció musical va anar a càrrec del sempre eficient Josep Pons, ja que va saber donar-li caràcter a aquesta interessantíssima òpera que esta plena de colors i textures diferents, sensacions exòtiques musicals... en definitiva, una música molt màgica i de la que Josep Pons va fer una versió molt encertada, clara i delicada i a la qual l'orquestra va respondre a la perfecció.