LPC3

Títol original: The Magic Flute
Direcció: Kenneth Branagh

Basat en Die Zauberflöte de W. A. Mozart
Llibret original: Emanuel Schikaneder
Adaptació del llibret: Stephen Fry

Tamino: Joseph Kaiser
Pamina: Amy Carson
Sarastro: René Pape
Reina de la Nit: Lyubov Petrova
Papageno: Benjamin Jay Davis
Papagena: Silvia Moi

Chamber Orchestra of Europa
Dirigida per James Conlon

Producció: Peter Moores Foundation, Idéale Audience
Distribució internacional: Celluloid Dreams

Any: 2006
Nacionalitat: Regne Unit, França
Durada: 135 minuts
Gènere: Musical


Sir Peter Moores, a través de la fundació que porta el seu nom i amb la que promou les arts, és a l’origen d’aquest projecte de fer de l’arxifamosa La flauta màgica de W.A. Mozart un film (que no una òpera filmada!). D’ell també l’elecció de Kenneth Branagh per a dirigir-la i fer-ho amb un llibret adaptat i en anglès, obra de l’actor i escriptor Stephen Fry, que alguns recordaran a Los amigos de Peter o Wilde; altres o els mateixos, per les seves aparicions a “L’escurçó negre”.

Un pressupost de desmai, un equip apassionat i tres anys d’aventura per a un mateix repte; en paraules del propi Branagh: que els afeccionats a la lírica acudeixin al cinema i que els amants del cinema es deixin seduir pel gènere. La idea no és nova, ni de bon tros. De fet el 1975 Ingmar Bergman va fer també una versió del Die Zauberflöte mozartià.

Que estiguin tranquil·les les ànimes més puristes que el tàndem Fry-Branagh és respetuosíssim amb el llibret d’orígen d’Emanuel Schikaneder i es conserva intacte com a viatge màgic a la recerca de l’amor, cant a la fraternitat. Si bé és cert que l’acció ha estat desplaçada en el temps i transcorre entre trinxeres durant la Primera Guerra Mundial, no falten ni Papagenos eixelebrats, ni malignes Reines de la Nit, això sí, muntades en tancs.

Adaptar una obra apropant-la cronològicament pot resultar un fracàs estrepitós si el públic ho sent com a innecessari o si per exemple l’original pesa molt. Però també, i aquest és el cas, pot afavorir la reflexió històrica en l’espectador. Aquesta La flauta màgica, sense cap pretensió de profunditat, ni de lliçó moral, fa de l’argument popular d’orígen un cant a la pau festiu i enèrgic. No des de la fidelitat realista sinó des d’una estètica de faula.

Per aconseguir-ho, Branagh s’ha envoltat d’un magnífic equip de professionals. Els primers els intèrprets, que sense ser actors fan un treball creïble, amb el mèrit afegit d’haver eliminat la grandiloqüència que sovint acompanya les interpretacions operístiques.

Benjamin Jay Davis interpreta amb excel·lència el rol de Papageno, dotant la comicitat pròpia del personatge d’un histrionisme que recorda al del mateix Branagh a, per citar un exemple, Molt soroll per no res. Impagable l’escena d’ell empresonat, somniant llavis dalinians i despertant-se enganxat als d’una Papagena octogenària.

Lyubov Petrova és una convincent Reina de la Nit, no només per les seves innegables qualitats vocals sinó també per la força de la seva actuació, l’evolució que fa des del rol de la mare patidora, fins al de cap de l’exèrcit que pretén destruir Sarastro, que interpreta el baix alemany René Pape. Pape poseeix una gran veu però resulta un pèl inexpressiu, fet que el deixa a un pas de la presència que necessita el personatge.

Tamino i Pamina, Joseph Kaiser i Amy Carson respectivament, encaren amb solvència però sense enlluernar els rols protagonistes. No tota la responsabilitat és seva, els ha tocat interpretar algunes de les escenes més meloses de la pel·lícula. Sinó, esperin a veure l’escena del “retrat viu” de Pamina (per cert! clin d’oeil a Harry Potter) que deriva en un ball de cort filmat en blanc i negre tan pàmfil...que volem creure que és ironia. Compensa la genollada als dallonses amb què Pamina respon al desig de Monostatos.

En una línia còmica propera a la de Jay Davis, destaquen les Tres Dames, successivament com a monges-infermeres-soldats. Tot coordinació i complementariat, ens regalen instants impagables com ara la competició pel magolat d’en Tamino, disfressades de monges que de pures, ben poc tenen.

Monostatos, Papagena, els sacerdots i els nens acompleixen amb l’objectiu de recolzar els protagonistes d’aquesta contraposició maniquea de bé-mal. Destaquem les veus i la actuació fresca dels nens, sobretot del més petit.

Un altre dels encerts de Branagh, a part del de potenciar l’expressivitat dels seus actors sense fer-los caure en la sobreactuació, el trobem en el moviment dels conjunts. Molt encertada l’escena prèvia al viatge iniciàtic de Tamino i Papageno, en què les Tres Dames, els soldats i ells mateixos, disputen un partit i aquell qui té la pilota és qui canta, tot això muntat al ritme trepidant de la música. Menys aconseguida és l’escena en què Tamino alça la seva flauta màgica i el poble (el cor) es mou al voltant: són una mica massa hieràtics; diriem que acostumats als escenaris, la càmera els impressiona.

La flauta màgica ha estat realitzada amb intel·ligència i voluntat de qualitat. L’equip ha sabut construir un drama èpic i màgic, lleuger en la narració, poètic en la forma. Algunes de les troballes més destacables són l’elecció d’un espai més simbòlic que no realista, amb la contraposició d’espais trinxera-castell. L’ús dels colors com a reforç de les accions i els personatges (vermells i negres pels malvats, blancs i pastels pels bons) apropa el film a una estètica de dibuixos animats. El vestuari llueix, però amb alguna incoherència perdonable, com la de Pamina i els seus looks de princesa Disney. El més encertat però, és tant l’ús de la càmera (destaquem el pla seqüència inicial), com el muntatge brillant de Neil Farrell, que contribueix enormement a injectar energia al film, a engrescar-nos.

Els instruments del llenguatge cinematogràfic s’han posat al servei de l’òpera amb saviesa i el que és més important, sense pretensions, des de l’admiració i el respecte. Branagh ha superat el repte de conciliar film i òpera i que del resultat en surti un producte cultural interessant i entretingut, apte per a tots els públics.