LPC3

Hamburg Ballet – John Neumeier
Tod in Venedig

Música: Johann Sebastian Bach i Richard Wagner
Coreografia i direcció d'escena: John Neumeier
Escenografia: Peter Schmidt
Vestuari: John Neumeier i Peter Schmidt
Il·luminació: John Neumeier
Piano: Elizabeth Cooper
Gustav von Aschenbach: Lloyd Riggins
La seva assistenta: Laura Cazzaniga
"Frederic el Gran": Ivan Urban
"Barberina": Héléne Bouchet
Els seus conceptes: Silvia Azzoni i Alexandre Riabko
Aschenbach de jove: Konstantin Tselikov
Un fotògraf: Vladimir Kocic
El viatger i diversos personatges: Carsten Jung i Stefano Palmigiano
Tadzio: Edvin Revazon
Les seves tres germanes: Stella Kanatouri, Anna-Lena Wieg i Maria Zanotto
Jaschiu: Arsen Megrabian
Altres personatges: Cos de ball de l'Hamburg Ballet


Aprofitant la programació de Death in Venice, de Britten, el Liceu ha portat una interessant versió en ballet de la novel·la de Thomas Mann, a càrrec de l’Hamburg Ballet.

La versió de Mort a Venècia d’aquesta companyia de dansa és completament diferent a l’òpera, amb una adaptació del coreògraf totalment lliure, ja que es dóna el cas que el personatge d’Aschenbach es reencarna en un prestigiós coreògraf en crisi.

El ballet es divideix en deu escenes, i utilitza la música de Johann Sebastian Bach i de Richard Wagner per il·lustrar el viatge d'Aschenbach en l'art de la vida i, posteriorment, en la mort.

"No vaig considerar la novel·la com una espècie de telenovel·la sobre un home gran que se sent fascinat per un jove. És la part mítica, la part emocional, la que puc coreografiar, però no el text concret de Thomas Mann. A partir de les seves paraules i de les seves notes, sabem que per a ell també era molt important la part mítica. Conscientment, es va interessar per una part metafísica que s'erigeix damunt de l'argument concret i narrable...”

Així parla John Neumeier en una entrevista concedida a Telse Hahmann de la seva coreografia de Tod in Venedig.

La versió de l’escenògraf és especialment elegant i estètica, tant en els seus moviments com en la llum, el vestuari i el tractament en sí mateix. Tot plegat fa que l’obra, en alguns moments, sigui una veritable poesia visual. Poesia que arriba al seu punt àlgid en les escenes d’Aschenbach i Tadzio, enmig d’una atmosfera idíl·lica plena de bellesa i poesia, tal és el sentiment que sent Aschenbach pel jove Tadzio.

Tot això contrasta amb uns altres moments d’una de mica de caos, de luxúria total causada per un somni dionisíac que té Aschenbach a la platja i en què apareixen cossos en tumult descrivint una dansa eròtica i frenètica. Torna la calma al final de l’espectacle, quan Aschenbach decideix quedar-se a Venècia i abandonar el seu art, la seva qualitat d’artista, i destruir les seves creacions, tot passant de l’art a la vida, primer, i després de la vida a la mort a Venècia.

Hem de destacar la part final d’aquesta coreografia en què Aschenbach es despedeix simbòlicament de Tadzio i de la seva vida amb un ball entre ells dos d’una bellesa coreogràfica absoluta, amb uns gestos i moviments de moltíssima elegància i amb una expressió corporal molt poètica que permet que es puguin captar tots els sentiments en què es basa aquesta obra: l’adoració idíl·lica i l’amor per la bellesa que simplement es vol contemplar, sense cap altra intenció, realment en el seu estat pur.

Les escenes en les quals intervé tot el cos de ball estan molt ben coreografiades. Hi ha tot un grapat de personatges diferents, i amb aquesta coreografia es poden seguir tots a la perfecció, en tots els seus moviments i en la seva historia particular amb una dansa del tot coherent i ben treballada. El ballet compta, a més, amb la incursió en alguns moments de la pianista Elizabeth Neumeier, que apareix com a part del cos de ball amb tota naturalitat per tal de donar uns tocs més íntims als personatges principals i acompanyar-los amb el piano d’una manera totalment integrada a l'espectacle.

L'Hamburg Ballet es conegut com el Ballet de l’Òpera d'Hamburg, i és hereu de la primera companyia de ballet, fundada al segle XVI a la ciutat d'Hamburg.

La companyia va créixer quan Rolf Liebermann va ser-ne nomenat director general el 1959. Va prosseguir a càrrec de Peter van Dyk, i es va dedicar al sòlid repertori de Georges Balanchine. Posteriorment varen nomenar l'actual director, John Neumeier, que n’és des de l’any 1973, i que va fer que la companyia ampliés el seu repertori des dels clàssics fins als contemporanis.

Hem de dir que aquesta companyia posseeix uns ballarins de gran nivell, tant artístic com tècnic, amb uns moviments en tot moment naturals, estètics, elegants i amb una gran tècnica a l’hora d’interpretar. Tant és així, que sembla que no tinguin pes corporal, ja que en molts moments sembla que els ballarins s’elevin sense cap esforç.

Lloyd Riggins encarna Gustav von Aschenbach amb una interpretació en tot moment molt sentida i interioritzada, amb el contrast del principi de l'obra on es veu la seva vida normal com a coreògraf i el seu estrès, passant pel canvi progressiu cap a la seva mort a Venècia d’una manera molt convincent, i escenificant tots els seus estats d’ànim, des de l’angoixa fins a la decadència, d’una manera fantàstica, amb una expressió total amb el cos i amb la mirada.

Tadzio esta interpretat per Edvin Revazon amb un esperit totalment adequat al personatge, ja que es tracta d’un noi molt jove i ingenu que el ballarí encerta del tot, amb uns moviments que en molts moments semblen descontrolats, tal com els passa a molts adolescents. El discurs corporal d’aquest ballarí és d’una perfecció total, ja que controla tots els moviments dels músculs amb molta elegància i d’una manera fantàstica, afegint l’actor al bon ballarí que és.

Les consciències d’Aschenbach estan encarnades pels ballarins Carsten Jung i Stefano Palmigiano, tots dos amb un gran nivell en tots sentits. Els artistes interpreten uns personatges una mica corrosius d’una manera molt encertada.

Tota la resta de petits personatges estan interpretats amb la mateixa característica que posseeix la companyia: un gran nivell.