LPC3

El passat 10 de juliol, el festival del Grec va acollir la veu de Vanessa da Mata, una de les recents ambaixadores de la música brasilera. Amb el seu tercer treball, editat al 2007 per Sony, Da Mata es presentava per primera vegada al nostre país amb aquesta proposta afirmativa que es resumeix amb el nom de “Sím”. Sota la influència dels grans de la bossa nova o la samba, la veu càlida d'aquesta garota de Mato Grosso combina els estils més tradicionals de Brasil, amb el pop i les reminiscències del seu passat amb la música jamaicana, fins al punt de que el seu “Sím” fou gravat entre Brasil i Jamaica. Contràriament al que la seva “paisana” Ivete Sangalo ofereix sobre l'escenari, la lleona mulata inundà l'exclusiu claustre del Gòtic amb una particular sensualitat, delicadesa i encís, que cançó rere cançó no deixaren de sorprendre a un públic que, de ben segur, no esperava trobar una diversitat tant gran de sons en una sola banda.

Les entrades estaven esgotades des de feia dies i l'exclusiu públic entrà en comptagotes al recinte senyorial de la Plaça del Rei. Quinze minuts més tard de l'esperat, una veu en portuguès presentava la banda mentre aquesta prenia possessió dels seus llocs, i la protagonista de la nit s'acostava al peu de micro, decorat amb una flor, ornament clàssic dels seus concerts. Els primers sons de la nit sorgien dels charles de Cesinha, el segon tema ja fou el primer reggae, Vermelho, cançó que encapçala l'últim disc de la cantant. L'ambient es començava a caldejar i els brasilers que hi havien entre el públic, la majoria d'ells de sexe femení, es col·locaven als laterals per poguer ballar. No fou fins acabat el tercer tema, de ritmes brasilers més comuns, que la cantant saludà al públic desitjant-nos que ens arribessin bones sensacions. Poques paraules però encertades, que una vegada més allunyaven l'artista de l'enfalagositat de moltes de les posades en escena dels seus compatriotes. La simplicitat i la dolçor d'una veu, els moviments afros d'una gata brasilera, i el respecte que despertaven les seves cançons, trencaven els aplaudiments de la primera intervenció per donar pas a una samba, que els peus descalços de mulata no deixarien de ballar, sobre una excel·lent base, que en tot moment deixava entreveure la virtuositat dels seus músics en tots i cadascun dels estils.

Amb Ainda Bem presentà el teclista, Donatinho, que ens sorprendria al llarg del concert amb diferents sons i instruments com la melòdica, una mostra més de la influència dels ritmes jamaicans. Altres ritmes caribenys també es van deixar sentir en aquella nit gairebé mística que la banda anava creant; sons cubans en la interpretació de Pirraça preludiaven una samba amb matisos de Carimbó. També hi van haver balades com Meu Deus que ens deixà entreveure la religiositat i romanticisme de la cantant, que eren acompanyats pel tango de la nit.

El primer gran “hit” vingué de la mà de Nossa Cançao, que com a tot concert brasiler va ser cantat pel públic de manera fervent, i que va recordar-nos a altres intèrprets com Marisa Monte o fins i tot la mexicana Julieta Vengas, però altre vegada amb un toc al més pur estil argentí i, tot s'ha de dir, acompanyat de diversos acobles de micro, que deurien ser l'únic error que el tècnic de so va cometre en tota la balada, perquè la resta sonava ben bé com el disc. A un dels temes més coneguts de l'artista, seguí la composició que Caetano Veloso feu per Da Mata, Eu Sou Neguinha? , un rock obscur que podria haver estat del Brasil dels 90' i que versa sobre la pregunta que es podrien fer molts brasilers i brasileres sobre la seva identitat mestissa, amb un component gairebé revolucionari. Un altre de les cançons que tocava el tema afro fou Joaozinho. La vocalista i compositora explicà que el tema era sobre un mètode que tenen les brasileres mulates i negres per allisar-se el cabell que s'anomena Joaozinho, però que al ser fet de productes naturals, amb la humitat de seguida torna a arrissar-se. La simpatia i la gràcia de la lletra i de la interpretació, aportaren el matís còmic de la nit. Fou un dels temes més divertits, i que extenien encara més el ventall de la polifacètica d'Alto Garças. A continuació feu una versió del tema História de uma gata de Chico Buarque, amb cert aire experimental, i amb lletra més que suggerent “els gats ja vam néixer pobres... ja vam néixer lliures”, que reflexa molt bé la realitat del 80% de la població brasilera, i que alhora li adjudica l'adjectiu felí merescudament, i de, en certa manera, artista reivindicativa.

Coincidint amb l'actuació de Ben Harper a Badalona la mateixa nit, Vanessa Da Mata interpretà la part anglesa i brasilera de Boa Sorte/Good Luck, que ambdós interpreten a “Sim”, demostrant un ampli registre de veu que va sorprendre a tot el recinte amb greus profunds que no va deixar sentir en cap més tema de la nit. Potser fou el tema més conegut i esperat a jutjar per la reacció del públic, que mantingué el ritme també amb Ilegais, un reggae que va sonar compacte i que va caminar com si es tractés d'una banda de la mateixa illa jamaicana. Empalmant Ilegais amb un clàssic de la cantant jamaicana Dawn Penn, You Don't Love me (No, no, no) els músics demostraren una vegada més la seva gran versatilitat i el domini absolut de tots els estils, tot i que pel meu gust, la veu de la cantant dista molt de la manera de cantar reggae de les grans cantants jamaicanes, que són poques. Vanessa Da Mata vol fer però, amb aquesta versió que ja ha incorporat gairebé permanentment al seu repertori, un homenatge a la primera dona que cantà un reggae a l'illa de Jamaica, com ha manifestat en diverses ocasions.

El baixista André Rodrigues i el percussionista Marco Lobo demostraren també, a més d'un més que notable domini dels seus instruments, tenir una increïble complicitat amb la cantant sobre l'escenari. Un 10 per tota la banda! El concert s'acabava quan el públic estava més animat, amb un altre dels “hits” de l'artista, Nao me deixe só.

Al desaparèixer la brasilera de l'escenari, la flor del peu de micro s'encengué i la gent no parà de cridar “Mais Um!, Mais Um! ” (una més!), fins que sortí la cantant a interpretar a cappella Por Enquanto. L'Ai, ai, ai, el tema més electrònic, amb un toc bastant funky, aconseguí fer alçar tot el recinte de les cadires. Però després de tornar-se a acomiadar, quan ja la meitat del públic havia anat marxant i tots els aplaudiments incansables del Brasil barceloní ens feien preveure que allò encara no havia acabat del tot, sortí per darrer cop la “gatinha” per interpretar juntament a una guitarra elèctrica, “Minha Herança: Uma Flor”, que deixà l'aire definitivament impregnat de la subtilesa de les seves lletres, el bàlsam curatiu de les seva veu i el positivisme del seu tarannà afectuós i còmic. El seu desig de transmetre'ns sensacions s'havia realitzat amb èxit i un sospir de tranquil·litat inundava la Plaça després d'haver rebut un còctel de diferents estils: brasilers, caribenys, afros, americans en general... una fusió que sobrepassà el nivell musical, que sobrepassà les arrels criolles dels seus intèrprets i arribà fins a cadascú de nosaltres amb sensacions, emocions i sentiments diferents. Pels que no van poguer entendre el missatge de les lletres, o el que Da Mata deia quan es dirigia al públic, potser es van perdre una part important del sentit de la seva música, però no van estar exempts, segur, de l’embriagament de sentits que la felina va provocar.