LPC3

Si entre els compositors de música contemporània em fessin triar-ne un de contestatari, no dubtaria en anomenar Arvo Pärt. Pärt contesta al frenesí del nostre temps amb una música lenta, pausada i de mínims moviments harmònics, i s'eleva vers una profunda espiritualitat enmig d'una societat occidental marcadament atea. Des dels anys 70, Pärt ha creat el seu propi estil construït sobre dos elements: la gamma i l'acord perfecte. Sense prejudicis, després d'una època serial, l'autor abraça la tonalitat, renunciant però als moviments de tensió i repòs propis de la utilització clàssica. Els acords de Pärt s'estenen al llarg del temps, desplegant-se tímbricament i melòdica en un ampli àmbit. És per aquest efecte sonor que pot recordar al so d'una campana, que l'estil s'anomena "tintinnabuli".

Les peces que vam escoltar parteixen totes d'un text religiós: Ein Wallfahrtslied posa música al Psalm 121 de la Bíblia, Summa està composada sobre el Credo llatí, Adam's Lament parteix dels texts del monjo ortodox Silouane de l'Athos (1866-1938) i Da pacem Domine utilitza una antífona gregoriana del segle IX. Això mostra d'un cantó la mística del compositor i de l'altra la seva predilecció per la veu humana, la qual no dubta en reconèixer com "l'instrument més perfecte de tots". Tot i que els textos i la música ens remeten al cant gregorià i ens poden fer pensar en peces renaixentistes o fins i tot a alguna partitura religiosa de Mozart, les obres de Pärt són d'una rabiosa contemporaneïtat. Ein Wallfahrtslied encarna la voluntat de superar la distància entre el compositor i un amic íntim mort, Grigori Kromanov. Pärt il·lustra els dos móns oposats -el temporal i l'atemporal- a través del contrast entre el dinamisme de les cordes i la serenitat de la veu, enllaçant-los fins arribar al registre més agut dels violins, que acaben per evaporar-se dolçament. Da pacem Domine, d'altra banda, respon a un encàrrec de Jordi Savall del 2004 i està dedicada a les víctimes de l'atemptat de l'11-M de Madrid. Adam's Lament també sembla voler parlar a la societat actual, a la crisi, la corrupció, les desigualtats socials i econòmiques, les guerres, els desastres tecnològics i mediambientals... Pärt parteix de la figura d'Adam, que representa la humanitat entera i alhora cada individu, independentment de la seva època, classe social o creença religiosa, i en representa el seu dolor, el seu lament. "Fa mil·lennis que Adam es lamenta sobre la faç de la Terra. El nostre ancestre va pressentir la tragèdia humana, va sentir la seva culpabilitat, resultat del seu pecat. Va patir tots els cataclismes de la humanitat en una desesperació profunda i inconsolable, i fins la seva agonia".

Aquell divendres la immensa nau del 104, l'espai d'art contemporani de moda actualment a París, va connectar amb els seus orígens, el d'unes pompes fúnebres, i va convertir-se durant una hora en un espai sagrat i místic. Val a dir que l'acústica no va contribuir a una escolta òptima, però en canvi l'execució per part dels músics de l'Ensemble Orchestral de Paris i del Choeur Philharmonique de Chambre d'Estònia va ser impecable. Tot i que les peces d'Arvo Pärt en general no requereixen una gran virtuositat als instrumentistes, sí que demanen una gran sensibilitat sonora i una connexió mística amb el so, que va veure's assolida.

Cal fer un petit apunt a la primera part del concert en què es van interpretar les peces Erinnerung i el Concert per a orgue i orquestra número 2 de Thierry Escaich. Com a interludi, el propi compositor va executar una improvisació solo a l'orgue. Les obres d'aquest compositor francès contemporani es caracteritzen per una tensió rítmica constant, que augmenta fins arribar al clímax d'harmonies dissonants. El compositor francès va ser rebut fredament, en comparació amb els 10 minuts d'aplaudiments a Arvo Pärt, que escoltava el concert assegut a la cinquena fila.